EXPOSICIÓ VIRTUAL.
José Vicente Peiró Barco

Doctor en filologia i crític teatral

Sembla un repte atrevit adaptar per a l’escena una obra en prosa amb l’extensió del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. El gran clàssic cavalleresc de la novel·la del Segle d’Or de les lletres valencianes oferta un argument amb moltes possibilitats escèniques i les adaptacions teatrals que se n’han fet destaquen sempre alguns aspectes sobre els altres.  Mes no va ser fins la segona meitat del segle XX quan va arribar-ne la primera als escenaris, a partir de l’adaptació de Joan Sales en 1958 amb el títol Tirant a Grècia.

 

En aquesta exposició virtual  us proposem un recorregut al voltant d’aquelles representacions  de les quals hi ha constància. Revisarem des de l’intent de Carles Salvador, amb un guió conservat, fins a l’última temptativa, l’òpera de cambra de Joan Magrané amb llibret de Marc Rosich, Diàlegs de Tirant i Carmesina, la gira de la qual es va trencar el març passat per la pandèmia de la Covid-19, passant per les adaptacions de L’Entaulat per a titelles, de Francisco Nieva, Benet i Jornet, Calixto Bieito, Crit Teatre o la recent de Paula Llorens, representada aquest mes de juliol en el Festival d’Almagro i al voltant de la qual, tal i com Na Jordana va fer el 2003, es va organitzar una mostra expositiva consistent en una selecció d’il·lustracions de Manuel Boix inspirades en la novel·la.

 

El malaurat catedràtic d’història del teatre i dramaturg Josep Lluís Sirera ja ho va fer patent en la conferència que va impartir en la desena edició de l’aplec d’activitats que va acompanyar la lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc a Na Jordana: “La vigència del Tirant augmenta amb el pas del temps”.

EXPOSICIÓ VIRTUAL.
José Vicente Peiró Barco

Doctor en filologia i crític teatral

Sembla un repte atrevit adaptar per a l’escena una obra en prosa amb l’extensió del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. El gran clàssic cavalleresc de la novel·la del Segle d’Or de les lletres valencianes oferta un argument amb moltes possibilitats escèniques i les adaptacions teatrals que se n’han fet destaquen sempre alguns aspectes sobre els altres.  Mes no va ser fins la segona meitat del segle XX quan va arribar-ne la primera als escenaris, a partir de l’adaptació de Joan Sales en 1958 amb el títol Tirant a Grècia.

 

En aquesta exposició virtual  us proposem un recorregut al voltant d’aquelles representacions  de les quals hi ha constància. Revisarem des de l’intent de Carles Salvador, amb un guió conservat, fins a l’última temptativa, l’òpera de cambra de Joan Magrané amb llibret de Marc Rosich, Diàlegs de Tirant i Carmesina, la gira de la qual es va trencar el març passat per la pandèmia de la Covid-19, passant per les adaptacions de L’Entaulat per a titelles, de Francisco Nieva, Benet i Jornet, Calixto Bieito, Crit Teatre o la recent de Paula Llorens, representada aquest mes de juliol en el Festival d’Almagro i al voltant de la qual, tal i com Na Jordana va fer el 2003, es va organitzar una mostra expositiva consistent en una selecció d’il·lustracions de Manuel Boix inspirades en la novel·la.

 

El malaurat catedràtic d’història del teatre i dramaturg Josep Lluís Sirera ja ho va fer patent en la conferència que va impartir en la desena edició de l’aplec d’activitats que va acompanyar la lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc a Na Jordana: “La vigència del Tirant augmenta amb el pas del temps”.

01. TIRANT LO BLANC: GUIÓ PER A UNA COMPOSICIÓ ORQUESTRAL HEROICO AMOROSA (1952).

Carles Salvador (1893-1955) va escriure un guió per a una obra musical adaptant el Tirant en 1952, tres anys abans de la seua mort. Entrava dins dels intents de revitalització del teatre valencià davant l’esclerosi del sainet. No és un text de valor literari, sinó merament documental, com afirma Gonçal López-Pampló, l’investigador que el va rescatar i que es conserva a l’arxiu de Benassal.

Subtitulat Guió per a una composició orquestral heroico amorosa. Es composa de cinc capítols, els tres primers amb títol de clares referències musicals: “Preludi”, “Marxa guerrera”, “Scherzo burlesc”, “Idil·li” i “Mort de Tirant lo Blanc”. Els cinc recullen els episodis més decisius de la història de Tirant. El primer, el segon i l´últim mostren el Tirant guerrer i el tercer i quart l’erotisme entre ell i Carmesina. L’intent va ser fallit i el guió va quedar com a testimoni d’un acostament inicial a l’obra, remarcant l’heroisme, la sensualitat i el dramatisme de la mort.

Composició pictòrica a partir d’una imatge de Carles Salvador.

02. TIRANT A GRÈCIA (1954). Adaptació de Joan Sales

“No es tracta d’una escenificació de la novel·la, sinó d’una obra inspirada en alguns episodis d’aquesta obra clàssica i escrita amb la intenció de ser fidel als caràcters tan convincentment definits per Joanot Martorell”

(Ferran Soldevila)

 

El barceloní Joan Sales  (1912-1983) era un admirador del Tirant lo Blanc i va signar la primera adaptació teatral de la novel·la. En principi, havia escrit una comèdia, en 1954, En Tirant lo Blanc a Grècia o Qui mana a can Ribot, però quan va tenir l’oportunitat de portar-la a l’escenari quatre anys després, la va transformar en una òpera bufa, amb música de Joan Altissent i amb el títol definitiu de Tirant lo Blanc a Grècia, donant més presencia a l’heroi Tirant.

L’obra va ser representada en 1958 per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, amb direcció de Jordi Sarsanedas, al teatre Romea de Barcelona. Molt fidel als personatges originals, recull la victòria de Tirant davant els turcs i la intervenció de Plaerdemavida per a fer realitat l’amor d’ell amb Carmesina.

L’estrena va ser un èxit. L’obra va ser publicada en 1972 a Club Editor, i la comèdia original també en l’any 1990 a la mateixa editorial.

Edicions d’ambdues versions del text dramàtic sobre Tirant lo Blanc de Joan Sales.

03. TIRANT LO BLANC (1968). Adaptació de Maria Aurèlia Capmany

TIRANT LO BLANC (1968)
Adaptació de Maria Aurèlia Capmany

“Adaptar la novel·la era un plaer i la versió teatral ho deixa traspuar. El text narratiu i difícil del Tirant esdevé llenguatge teatral cent per cent i l’esperit de joia i d’humanisme de l’obra impregna totes les escenes”

(Josep Antoni Codina i Olivé)

L’escriptora catalana Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) va escriure en 1968 una adaptació per encàrrec de Josep Maria Segarra. Tres anys després, el mític grup alcoià La Cazuela va pujar-la a l’escenari del Teatre Principal de València amb direcció de Màrius Silvestre, amb motiu del I Congrés d’Història del País Valencià. Tot i això, el text va tenir una versió definitiva posterior per als estudiants de l’Institut de Teatre de Barcelona en 1976, que va servir a Vicente Aranda per a la seua versió cinematogràfica de 2006. Capmany va publicar-ne un resum destinat als menuts.
L’estrena de La Cassola va tenir un impacte important en el teatre valencià de l’època. Va ser un esdeveniment que, a més, va obrir un camí per al teatre d’ambient històric posterior i la possibilitat d’anar cap a un teatre més ambiciós formalment. L’argument centra la història de Tirant a Constantinoble, l’amor de Carmesina, i la mort final, donant relleu a la Vídua Reposada. Els espais indeterminats de la proposta de La Cassola estaven alimentats pel gran nombre d’actors. Capmany va concebre el llibre per a estudiants i pensava en quelcom semblant a una superproducció amb batalles, que el director Silvestre va reduir i transportar a un espai indeterminat, però reconegut i a uns modes de fer i d’interpretar propis del teatre independent.

FITXA TÈCNICA ESTRENATÈCNICA ESTRENA
Director: Màrius Silvestre
Companyia: La Cazuela
Lloc: Teatre Principal de València
Data de l’estrena: 16 d’abril de 1971
Núm. 20 actors. 11 actrius. 4 altres.

03: Tirant lo Blanc. Adaptació escènica de Maria Aurèlia Capmany. Representació a càrrec del grup La Cazuela d’Alcoi (1971). Foto: Pau Barceló.
previous arrowprevious arrow
next arrownext arrow
Slider

01. TIRANT LO BLANC: GUIÓ PER A UNA COMPOSICIÓ ORQUESTRAL HEROICO AMOROSA (1952).

Composició pictòrica a partir d’una imatge de Carles Salvador.

Carles Salvador (1893-1955) va escriure un guió per a una obra musical adaptant el Tirant en 1952, tres anys abans de la seua mort. Entrava dins dels intents de revitalització del teatre valencià davant l’esclerosi del sainet. No és un text de valor literari, sinó merament documental, com afirma Gonçal López-Pampló, l’investigador que el va rescatar i que es conserva a l’arxiu de Benassal.

Subtitulat Guió per a una composició orquestral heroico amorosa. Es composa de cinc capítols, els tres primers amb títol de clares referències musicals: “Preludi”, “Marxa guerrera”, “Scherzo burlesc”, “Idil·li” i “Mort de Tirant lo Blanc”. Els cinc recullen els episodis més decisius de la història de Tirant. El primer, el segon i l´últim mostren el Tirant guerrer i el tercer i quart l’erotisme entre ell i Carmesina. L’intent va ser fallit i el guió va quedar com a testimoni d’un acostament inicial a l’obra, remarcant l’heroisme, la sensualitat i el dramatisme de la mort.

02. TIRANT A GRÈCIA (1954). Adaptació de Joan Sales

“No es tracta d’una escenificació de la novel·la, sinó d’una obra inspirada en alguns episodis d’aquesta obra clàssica i escrita amb la intenció de ser fidel als caràcters tan convincentment definits per Joanot Martorell”

(Ferran Soldevila)

Edicions d’ambdues versions del text dramàtic sobre Tirant lo Blanc de Joan Sales.

El barceloní Joan Sales  (1912-1983) era un admirador del Tirant lo Blanc i va signar la primera adaptació teatral de la novel·la. En principi, havia escrit una comèdia, en 1954, En Tirant lo Blanc a Grècia o Qui mana a can Ribot, però quan va tenir l’oportunitat de portar-la a l’escenari quatre anys després, la va transformar en una òpera bufa, amb música de Joan Altissent i amb el títol definitiu de Tirant lo Blanc a Grècia, donant més presencia a l’heroi Tirant.

L’obra va ser representada en 1958 per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, amb direcció de Jordi Sarsanedas, al teatre Romea de Barcelona. Molt fidel als personatges originals, recull la victòria de Tirant davant els turcs i la intervenció de Plaerdemavida per a fer realitat l’amor d’ell amb Carmesina.

L’estrena va ser un èxit. L’obra va ser publicada en 1972 a Club Editor, i la comèdia original també en l’any 1990 a la mateixa editorial.

03. TIRANT LO BLANC (1968). Adaptació de Maria Aurèlia Capmany

“Adaptar la novel·la era un plaer i la versió teatral ho deixa traspuar. El text narratiu i difícil del Tirant esdevé llenguatge teatral cent per cent i l’esperit de joia i d’humanisme de l’obra impregna totes les escenes”

(Josep Antoni Codina i Olivé)

03: Tirant lo Blanc. Adaptació escènica de Maria Aurèlia Capmany. Representació a càrrec del grup La Cazuela d’Alcoi (1971). Foto: Pau Barceló.

L’escriptora catalana Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) va escriure en 1968 una adaptació per encàrrec de Josep Maria Segarra. Tres anys després, el mític grup alcoià La Cazuela va pujar-la a l’escenari del Teatre Principal de València amb direcció de Màrius Silvestre, amb motiu del I Congrés d’Història del País Valencià. Tot i això, el text va tenir una versió definitiva posterior per als estudiants de l’Institut de Teatre de Barcelona en 1976, que va servir a Vicente Aranda per a la seua versió cinematogràfica de 2006. Capmany va publicar-ne un resum destinat als menuts.

 

L’estrena de La Cassola va tenir un impacte important en el teatre valencià de l’època. Va ser un esdeveniment que, a més, va obrir un camí per al teatre d’ambient històric posterior i la possibilitat d’anar cap a un teatre més ambiciós formalment. L’argument centra la història de Tirant a Constantinoble, l’amor de Carmesina, i la mort final, donant relleu a la Vídua Reposada. Els espais indeterminats de la proposta de La Cassola estaven alimentats pel gran nombre d’actors. Capmany va concebre el llibre per a estudiants i pensava en quelcom semblant a una superproducció amb batalles, que el director Silvestre va reduir i transportar a un espai indeterminat, però reconegut i a uns modes de fer i d’interpretar propis del teatre independent.

 

FITXA TÈCNICA ESTRENATÈCNICA ESTRENA
Director: Màrius Silvestre
Companyia: La Cazuela
Lloc: Teatre Principal de València
Data de l’estrena: 16 d’abril de 1971
Núm: 20 actors. 11 actrius. 4 altres.

04. TIRANT LO BLANC (1986). Adaptació de Manel Cubedo per a L’Entaulat Teatre

“El muntatge disposava d’una complexa escenografia i cent quaranta titelles de tècniques diferents, com la vareta, el guant, el bunraku o les ombres. Per aquest espectacle, que va estar tres temporades en cartell, van passar molts dels nous titellaires valencians, com Rosa Gómez, Teresa Sánchez, Edu Borja, Josep Miquel Beltrán, Sisé Fabra i Rosa Navarro”

(Jaume Lloret)

 

Una de les companyies més importants de la Nova Dramatúrgia Valenciana dels anys setanta i vuitanta i del teatre infantil, L’Entaulat, va tenir un protagonisme decisiu en els començaments del Centre Teatral Escalante. Encapçalat per Manel Cubedo, var ser un dels grups de teatre que va encetar la temporada de 1986 amb una versió per a titelles de Tirant Lo Blanc.

A banda de la bona realització de les titelles de vareta, cent quaranta en total, i l’ús de les ombres per a donar l’ambient d’època amb solemnitat, humanitat i vigor, la posada en escena va constituir una novetat en aquesta modalitat i la proposta va arribar a les tres centes funcions amb noranta mil espectadors.

La dramatúrgia de Cubedo reflectia tot el realisme de la novel·la de Martorell, sense prescindir de l’apel·lació a la imaginació de l’espectador. L’amor de Tirant i Carmesina va ser allò de més relleu de la producció, a banda de les batalles.
En 2004 es va rescatar el text i  s’hi va reestrenar a la sala Escalante amb el títol de El retorn de Tirant. De nou el guió de 1986 tornava a l’escenari on va ser estrenat el text original, però ara com a homenatge a la companyia L’Entaulat.

Galeria de titelles del Tirant lo Blanc, de l’Entaulat Teatre (1986). Arxiu: Falla Na Jordana.

FITXA TÈCNICA ESTRENA:

Dramatúrgia i direcció escènica: Manel Cubedo Capella
Companyia: L’Entaulat Teatre – Los Duendes
Producció: Teatres de la Diputació
Direcció artística: Alberto Cebreiro
Versió: Enric Cerdà
Música: Nelo Sorribes – Toni Sanchis
Estrena: 16 d’abril de 1986
Lloc: Centre Teatral Escalante
Manipuladors i veus: José M. Beltrán, Eduard Borja, Alberto Cebreiro, Sise Fabra, Rosa Gómez, Teresa Sánchez.

FITXA TÈCNICA REESTRENA:

Text i dramatúrgia: Manel Cubedo
Producció: L’Entaulat Teatre
Direcció artística i de titelles: Rosa Gómez
Iluminació: Luis Muñoz
Música: Rubén Zapater, Iván Giménez
Intèrprets: José Soler, David Galiana, Maribel Bayona, Pau Cordellat, Nadie Rubio.
Estrena: 18 de gener de 2004
Lloc: Centre Teatral Escalante

04. TIRANT LO BLANC (1986). Adaptació de Manel Cubedo per a L’Entaulat Teatre

“El muntatge disposava d’una complexa escenografia i cent quaranta titelles de tècniques diferents, com la vareta, el guant, el bunraku o les ombres. Per aquest espectacle, que va estar tres temporades en cartell, van passar molts dels nous titellaires valencians, com Rosa Gómez, Teresa Sánchez, Edu Borja, Josep Miquel Beltrán, Sisé Fabra i Rosa Navarro”

(Jaume Lloret)

 

Galeria de titelles del Tirant lo Blanc, de l’Entaulat Teatre (1986). Arxiu: Falla Na Jordana.

Una de les companyies més importants de la Nova Dramatúrgia Valenciana dels anys setanta i vuitanta i del teatre infantil, L’Entaulat, va tenir un protagonisme decisiu en els començaments del Centre Teatral Escalante. Encapçalat per Manel Cubedo, var ser un dels grups de teatre que va encetar la temporada de 1986 amb una versió per a titelles de Tirant Lo Blanc.

 

A banda de la bona realització de les titelles de vareta, cent quaranta en total, i l’ús de les ombres per a donar l’ambient d’època amb solemnitat, humanitat i vigor, la posada en escena va constituir una novetat en aquesta modalitat i la proposta va arribar a les tres centes funcions amb noranta mil espectadors.

 

La dramatúrgia de Cubedo reflectia tot el realisme de la novel·la de Martorell, sense prescindir de l’apel·lació a la imaginació de l’espectador. L’amor de Tirant i Carmesina va ser allò de més relleu de la producció, a banda de les batalles.
En 2004 es va rescatar el text i  s’hi va reestrenar a la sala Escalante amb el títol de El retorn de Tirant. De nou el guió de 1986 tornava a l’escenari on va ser estrenat el text original, però ara com a homenatge a la companyia L’Entaulat.

FITXA TÈCNICA ESTRENA:
Dramatúrgia i direcció escènica: Manel Cubedo Capella
Companyia: L’Entaulat Teatre – Los Duendes
Producció: Teatres de la Diputació
Direcció artística: Alberto Cebreiro
Versió: Enric Cerdà
Música: Nelo Sorribes – Toni Sanchis
Estrena: 16 d’abril de 1986
Lloc: Centre Teatral Escalante
Manipuladors i veus: José M. Beltrán, Eduard Borja, Alberto Cebreiro, Sise Fabra, Rosa Gómez, Teresa Sánchez.
FITXA TÈCNICA REESTRENA:
Text i dramatúrgia: Manel Cubedo
Producció: L’Entaulat Teatre
Direcció artística i de titelles: Rosa Gómez
Iluminació: Luis Muñoz
Música: Rubén Zapater, Iván Giménez
Intèrprets: José Soler, David Galiana, Maribel Bayona, Pau Cordellat, Nadie Rubio.
Estrena: 18 de gener de 2004
Lloc: Centre Teatral Escalante

05. LES AVENTURES DE TIRANT LO BLANC (1987). Adaptació de Francisco Nieva

“Tirante el Blanco es una de las mejores obras de Nieva. La novela de Martorell es la fuente de inspiración de la que extrae el clima poético que domina, pero, a partir de ella, Nieva consigue volcar todas sus obsesiones, toda su compleja poética teatral, donde la dialéctica de la existencia se muestra como el constante vaivén del devenir humano”.

(Arturo Bodelón)

Un autor fonamental i renovador del teatre espanyol contemporani, Francisco Nieva, va rebre l’encàrrec del director valencià José María Morera, el qual li havia dirigit Sombra y quimera de Larra, per a una versió infantil del Tirant en 1987.

 

Subtitulada ‘Farsa èpica’, la primera idea de Nieva va ser construir una comèdia de cavalleries i aventures, amb una estètica semblant a Els cavallers de la taula redona de Jean Cocteau. Però aviat va deixar-se’n anar per la imaginació i va omplir el text de simbolisme complex i misticisme. Una novetat va ser la introducció de personatges de nova creació junts als originals de la novel·la.

 

Gran part de la crítica es va centrar en un aspecte sense relleu com el seguiment fidel de l’argument de la novel·la de cavalleria. Però Nieva volia mostrar el viatge iniciàtic de l’heroi a la recerca d’un ideal que li  reportés la felicitat. Va ser una interpretació que anava més enllà de la històrica de Martorell per a endinsar-se en el dilema del plaer i la culpa, des d’una perspectiva grotesca. Les aventures de Tirant també donen per a tractaments derivats de la psicologia dels personatges i per a abordar problemes humans des de poètiques diferents com les de Nieva.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Adaptació: Francisco Nieva
Direcció: Juan José Granda – Francisco Nieva
Data de l’estrena: 8 de juliol de 1987
Lloc de l’estrena: Teatre Romà de Mèrida.

*Representació de Las aventures de Tirante el Blanco, de Francisco Nieva per la Compañía Nacional de Comedia de Montevideo (1996), amb direcció de Villanueva Cosse.

05. LES AVENTURES DE TIRANT LO BLANC (1987). Adaptació de Francisco Nieva

“Tirante el Blanco es una de las mejores obras de Nieva. La novela de Martorell es la fuente de inspiración de la que extrae el clima poético que domina, pero, a partir de ella, Nieva consigue volcar todas sus obsesiones, toda su compleja poética teatral, donde la dialéctica de la existencia se muestra como el constante vaivén del devenir humano”.

(Arturo Bodelón)

Un autor fonamental i renovador del teatre espanyol contemporani, Francisco Nieva, va rebre l’encàrrec del director valencià José María Morera, el qual li havia dirigit Sombra y quimera de Larra, per a una versió infantil del Tirant en 1987.

 

Subtitulada ‘Farsa èpica’, la primera idea de Nieva va ser construir una comèdia de cavalleries i aventures, amb una estètica semblant a Els cavallers de la taula redona de Jean Cocteau. Però aviat va deixar-se’n anar per la imaginació i va omplir el text de simbolisme complex i misticisme. Una novetat va ser la introducció de personatges de nova creació junts als originals de la novel·la.

 

Gran part de la crítica es va centrar en un aspecte sense relleu com el seguiment fidel de l’argument de la novel·la de cavalleria. Però Nieva volia mostrar el viatge iniciàtic de l’heroi a la recerca d’un ideal que li  reportés la felicitat. Va ser una interpretació que anava més enllà de la històrica de Martorell per a endinsar-se en el dilema del plaer i la culpa, des d’una perspectiva grotesca. Les aventures de Tirant també donen per a tractaments derivats de la psicologia dels personatges i per a abordar problemes humans des de poètiques diferents com les de Nieva.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Adaptació: Francisco Nieva
Direcció: Juan José Granda – Francisco Nieva
Data de l’estrena: 8 de juliol de 1987
Lloc de l’estrena: Teatre Romà de Mèrida.

*Representació de Las aventures de Tirante el Blanco, de Francisco Nieva per la Compañía Nacional de Comedia de Montevideo (1996), amb direcció de Villanueva Cosse.

06. HISTÒRIA DEL VIRTUÓS CAVALLER TIRANT LO BLANC (1988). Adaptació de Josep M. Benet i Jornet

HISTÒRIA DEL VIRTUÓS CAVALLER TIRANT LO BLANC (1988)
Adaptació de Josep M. Benet i Jornet

“L’adaptació de Benet i Jornet renova la temptativa de d’engrandir la dimensió de l’escenari, on es conten un món narratiu múltiple i complex però mesurant-se amb un gènere teatral tradicional, la comèdia clàssica, precisament per a trencar amb les experiències anteriors”.

(Maria Teresa Cattaneo)

En 1987, el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya va encomanar una adaptació del Tirant a un dels grans autors del teatre català: Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020).
El text de Benet i Jornet se centra en les històries amoroses, tant la de Tirant i Carmesina com les dels criats Diafebus amb Estefania i Ricard amb Plaerdemavida, sense menysprear fets heroics. L’escenari amb tres plataformes i fons negre amb imatges va subratllar la riquesa de la construcció dramàtica i va potenciar les interpretacions i les relacions dels personatges en diferents espais.
Edicions 62 va publicar el llibret en la col·lecció “Els llibres de l’Escorpí” en 1989.

L’obra va ser representada en 1958 per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, amb direcció de Jordi Sarsanedas, al teatre Romea de Barcelona. Molt fidel als personatges originals, recull la victòria de Tirant davant els turcs i la intervenció de Plaerdemavida per a fer realitat l’amor d’ell amb Carmesina.
L’estrena va ser un èxit. L’obra va ser publicada en 1972 a Club Editor, i la comèdia original també en l’any 1990 a la mateixa editorial.

Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc (adaptació de Josep Ma. Benet i Jornet). Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. Foto: Ros Rivas.
previous arrow
next arrow
Slider

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA

Direcció: Pawel Rouba
Escenografia: Planas Castells – Jerzy Lawacz
Il·luminació : Pere Noguera
So: Pepe Lucchetti
Vestuari: Rosa Ferrer – Teresa Icart – Toni Langa – Jerzy Lawacz
Música: Josep Guallar
Producció: Catalunya Ràdio; Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana; Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya.
Intèrprets: Xavier Ruano, Xavier Sala, Ximo Serra, Rosa Vila, Manuel Puchades, Mercè Pons, Josep Armengol, Gemma Beltran, Gilbert Bosch, Lluïsa Castell, Josep Comas, Jordi Farràs, Carles Garcia, Lluís Graells, Spei Macià, Cristina Masià, Joan Peris, Víctor Pi, Víctor .
Estrena: 12 de febrer de 1988

07. MENTIROLES? (1991). Josep Alarte i Querol

Sabem que Tirant lo Blanch és una novel·la molt bona i no res més. Enguany l’han tornada a llegir alguns dels que ja la coneixien, molts pocs. Tots presumim ara del Tirant, però no ens l’hem llegit quasi ningú”

(Parlament de Paquita, la rondallera)

 

 

Dins de les col·laboracions de Josep Alarte i Querol per a la falla Na Jordana, i en concret per al seu grup de teatre, una molt destacable és Mentiroles? La dramatització  és una paròdia de Un día en la Gloria de Víctor Ruiz Iriarte. L’espai és el cel tant com a atmosfera de l’horitzó com a paradís on conviuen celebritats literàries i personatges històrics consagrats en l’imaginari col·lectiu valencià. Recreant tensions humorístiques, personifica forces naturals com Èol, déu dels vents, la Rosa dels Vents o el sis vents del món i les reuneix amb l’aeronauta Milà, Sònica la cortesana, el Gulliver del llit vell del riu Túria, Carmesina, Tirant o la Teresa d’Ausiàs March.

Concretant en allò que respecta al Tirant, l’autor  mostra Carmesina com a representant de l’amor carnal front a una Teresa frustrada  i atesa a l’amor cortès i platònic. Les dues es disputen al cel l’estima de Tirant, per constituir un referent de l’ideal cavalleresc. Ell, mogut per l’honor, no es decideix a la fi per cap d’ambdues.

L’obra va guanyar el primer premi del concurs de presentacions de Junta Central Fallera en l’any 1991 i va ser editada en l’antologia d’obres de Josep Alarte i Querol Quaderns d’un ninotaire per l’Ajuntament de València en 2007.

Mentiroles?, de Josep Alarte Querol. Na Jordana-Teatre (1991). Foto: Arxiu Falla Na Jordana.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA

Direcció: Carles Alberola i Alfred Picó.
Companyia: Na Jordana Teatre
Coreografia: Gema Gisbert
Il·luminació: Hernan Mir
Espai escènic: Na Jordana Teatre – Tallers Santaeulalia
Vestuari: Casa Insa – Na Jordana Teatre
Repartiment: M. Àngels Bayarri, Paqui Olba, Núria Maroto, Victòria Fernández, Ximo Aparisi, Cèsar Bayona, Eva Atienza, Empar Bayarri, Carme Borrego, Pere Borrego, Vicent Borrego, Julià M. Pastor i altres.
Homes: 5. Dones: 7. Altres: 70
Data d’estrena: 15 de febrer de 1991
Lloc estrena: Auditòrium Arena

06. HISTÒRIA DEL VIRTUÓS CAVALLER TIRANT LO BLANC (1988). Adaptació de Josep M. Benet i Jornet

“L’adaptació de Benet i Jornet renova la temptativa de d’engrandir la dimensió de l’escenari, on es conten un món narratiu múltiple i complex però mesurant-se amb un gènere teatral tradicional, la comèdia clàssica, precisament per a trencar amb les experiències anteriors”.

(Maria Teresa Cattaneo)

 

Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc (adaptació de Josep Ma. Benet i Jornet). Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. Foto: Ros Rivas.

En 1987, el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya va encomanar una adaptació del Tirant a un dels grans autors del teatre català: Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020).

El text de Benet i Jornet se centra en les històries amoroses, tant la de Tirant i Carmesina com les dels criats Diafebus amb Estefania i Ricard amb Plaerdemavida, sense menysprear fets heroics. L’escenari amb tres plataformes i fons negre amb imatges va subratllar la riquesa de la construcció dramàtica i va potenciar les interpretacions i les relacions dels personatges en diferents espais.
Edicions 62 va publicar el llibret en la col·lecció “Els llibres de l’Escorpí” en 1989.

 

L’obra va ser representada en 1958 per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, amb direcció de Jordi Sarsanedas, al teatre Romea de Barcelona. Molt fidel als personatges originals, recull la victòria de Tirant davant els turcs i la intervenció de Plaerdemavida per a fer realitat l’amor d’ell amb Carmesina.
L’estrena va ser un èxit. L’obra va ser publicada en 1972 a Club Editor, i la comèdia original també en l’any 1990 a la mateixa editorial.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Direcció: Pawel Rouba
Escenografia: Planas Castells – Jerzy Lawacz
Il·luminació : Pere Noguera
So: Pepe Lucchetti
Vestuari: Rosa Ferrer – Teresa Icart – Toni Langa – Jerzy Lawacz
Música: Josep Guallar
Producció: Catalunya Ràdio; Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana; Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya.
Intèrprets: Xavier Ruano, Xavier Sala, Ximo Serra, Rosa Vila, Manuel Puchades, Mercè Pons, Josep Armengol, Gemma Beltran, Gilbert Bosch, Lluïsa Castell, Josep Comas, Jordi Farràs, Carles Garcia, Lluís Graells, Spei Macià, Cristina Masià, Joan Peris, Víctor Pi, Víctor .
Estrena: 12 de febrer de 1988

07. MENTIROLES? (1991). Josep Alarte i Querol

Sabem que Tirant lo Blanch és una novel·la molt bona i no res més. Enguany l’han tornada a llegir alguns dels que ja la coneixien, molts pocs. Tots presumim ara del Tirant, però no ens l’hem llegit quasi ningú”

(Parlament de Paquita, la rondallera)

 

 

Mentiroles?, de Josep Alarte Querol. Na Jordana-Teatre (1991). Foto: Arxiu Falla Na Jordana.

Dins de les col·laboracions de Josep Alarte i Querol per a la falla Na Jordana, i en concret per al seu grup de teatre, una molt destacable és Mentiroles? La dramatització  és una paròdia de Un día en la Gloria de Víctor Ruiz Iriarte. L’espai és el cel tant com a atmosfera de l’horitzó com a paradís on conviuen celebritats literàries i personatges històrics consagrats en l’imaginari col·lectiu valencià. Recreant tensions humorístiques, personifica forces naturals com Èol, déu dels vents, la Rosa dels Vents o el sis vents del món i les reuneix amb l’aeronauta Milà, Sònica la cortesana, el Gulliver del llit vell del riu Túria, Carmesina, Tirant o la Teresa d’Ausiàs March.

 

Concretant en allò que respecta al Tirant, l’autor  mostra Carmesina com a representant de l’amor carnal front a una Teresa frustrada  i atesa a l’amor cortès i platònic. Les dues es disputen al cel l’estima de Tirant, per constituir un referent de l’ideal cavalleresc. Ell, mogut per l’honor, no es decideix a la fi per cap d’ambdues.

 

L’obra va guanyar el primer premi del concurs de presentacions de Junta Central Fallera en l’any 1991 i va ser editada en l’antologia d’obres de Josep Alarte i Querol Quaderns d’un ninotaire per l’Ajuntament de València en 2007.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Direcció: Carles Alberola i Alfred Picó.
Companyia: Na Jordana Teatre
Coreografia: Gema Gisbert
Il·luminació: Hernan Mir
Espai escènic: Na Jordana Teatre – Tallers Santaeulalia
Vestuari: Casa Insa – Na Jordana Teatre
Repartiment: M. Àngels Bayarri, Paqui Olba, Núria Maroto, Victòria Fernández, Ximo Aparisi, Cèsar Bayona, Eva Atienza, Empar Bayarri, Carme Borrego, Pere Borrego, Vicent Borrego, Julià M. Pastor i altres.
Homes: 5. Dones: 7. Altres: 70
Data d’estrena: 15 de febrer de 1991
Lloc estrena: Auditòrium Arena

08. EL TRIOMF DE TIRANT (1992). Adaptació: Rodolf i Josep Lluís Sirera

“El llibret dels Sirera recrea el món ideològic de la novel·la, fent una lectura respectuosa. No es conserva el lèxic medieval, tot i què sí apareix la mètrica de l’època en els passatges en vers.  Resulta una composició dramàtica molt encertada en el sentit que se n’ha de donar cabuda, dins d’un únic assemblatge, a la profusió d’episodis i gestes del voluminós llibre Tirant lo Blanc”.

(Adrián Miró)

El triomf de Tirant (1992). Adaptació: Rodolf i Josep Lluís Sirera. Generalitat Valenciana. Foto: Blanquer.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Llibret: Rodolf i Josep Lluís Sirera
Música: Amando Blanquer
Direcció escènica: Jaume Martorell
Ajudant de direcció: Elena López Entena
Producció: Generalitat Valenciana
Intèrprets: Cor de la Generalitat Valenciana – Orquestra Municipal de València
Direcció musical: Manuel Galdur
Nombre d’homes: 9. Dones: 4. Cor mixt: 13
Data d’estrena: 7 d’octubre de 1992
Lloc d’estrena: Teatre Principal de València

Un autor fonamental i renovador del teatre espanyol contemporani, Francisco Nieva, va rebre l’encàrrec del director valencià José María Morera, el qual li havia dirigit Sombra y quimera de Larra, per a una versió infantil del Tirant en 1987.

 

Subtitulada ‘Farsa èpica’, la primera idea de Nieva va ser construir una comèdia de cavalleries i aventures, amb una estètica semblant a Els cavallers de la taula redona de Jean Cocteau. Però aviat va deixar-se’n anar per la imaginació i va omplir el text de simbolisme complex i misticisme. Una novetat va ser la introducció de personatges de nova creació junts als originals de la novel·la.

 

Dos anys després de l’any del Tirant, en commemoració del cinquè aniversari de la publicació de l’obra, es va estrenar l’òpera El triomf del Tirant amb llibret dels autors teatrals Rodolf i Josep Lluís Sirera i música d’Amando Blanquer, que havia composat en 1990 la cantata Tríptic de Tirant lo Blanc, amb lletra de Josep Palàcios.

Blanquer va posar la música de diverses tendències artístiques al servei del text i la dramatúrgia. El tema principal de l’òpera va ser el binomi entre mort i immortalitat i es composava de dos actes, cadascú amb un parell de quadres. Començava per la mort de Tirant, qui es negava a acceptar-la però un àngel li convencia que per accedir a la fama calia morir. En el  quadre segon, Tirant es presentava a la cort d’Anglaterra com a valent heroi. El segon acte es dividia entre la conquesta de Constantinoble i l’amor carnal amb Carmesina. A la fi, tornava a escena Guillem de Vàroic per recordar al protagonista que gaudia del nom,  el poder i la joia del cavaller, per la qual cosa, l’Àngel Fúnebre se l’emportava amb la desesperació de Carmesina. Tirant acceptava el seu destí i entrava triomfal al regne de la Fama.

Molts mitjans materials, amb un gran vestuari i escenografia de Pedro Moreno, van fer de El triomf de Tirant un muntatge atractiu i molt seductor, propi del fasts del 1992, amb dues sessions el 7 i 9 d’octubre. Els crítics musicals Eduardo López-Chavarri i Alfredo Brotons lloaren l’estètica de la partitura de Blanquer, molt ajustada a un llibret on la síntesi de la història original esdevenia un prodigi d’adaptació textual de la novel·la a l’escenari.

L’obra dels Sirera es va publicar en l’any 2000 a l’editorial Bromera a la col·lecció “Bromera Teatre”.

08. EL TRIOMF DE TIRANT (1992). Adaptació: Rodolf i Josep Lluís Sirera

“El llibret dels Sirera recrea el món ideològic de la novel·la, fent una lectura respectuosa. No es conserva el lèxic medieval, tot i què sí apareix la mètrica de l’època en els passatges en vers.  Resulta una composició dramàtica molt encertada en el sentit que se n’ha de donar cabuda, dins d’un únic assemblatge, a la profusió d’episodis i gestes del voluminós llibre Tirant lo Blanc”.

(Adrián Miró)

El triomf de Tirant (1992). Adaptació: Rodolf i Josep Lluís Sirera. Generalitat Valenciana. Foto: Blanquer.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Llibret: Rodolf i Josep Lluís Sirera
Música: Amando Blanquer
Direcció escènica: Jaume Martorell
Ajudant de direcció: Elena López Entena
Producció: Generalitat Valenciana
Intèrprets: Cor de la Generalitat Valenciana – Orquestra Municipal de València
Direcció musical: Manuel Galdur
Nombre d’homes: 9. Dones: 4. Cor mixt: 13
Data d’estrena: 7 d’octubre de 1992
Lloc d’estrena: Teatre Principal de València

Un autor fonamental i renovador del teatre espanyol contemporani, Francisco Nieva, va rebre l’encàrrec del director valencià José María Morera, el qual li havia dirigit Sombra y quimera de Larra, per a una versió infantil del Tirant en 1987.

 

Subtitulada ‘Farsa èpica’, la primera idea de Nieva va ser construir una comèdia de cavalleries i aventures, amb una estètica semblant a Els cavallers de la taula redona de Jean Cocteau. Però aviat va deixar-se’n anar per la imaginació i va omplir el text de simbolisme complex i misticisme. Una novetat va ser la introducció de personatges de nova creació junts als originals de la novel·la.

 

Dos anys després de l’any del Tirant, en commemoració del cinquè aniversari de la publicació de l’obra, es va estrenar l’òpera El triomf del Tirant amb llibret dels autors teatrals Rodolf i Josep Lluís Sirera i música d’Amando Blanquer, que havia composat en 1990 la cantata Tríptic de Tirant lo Blanc, amb lletra de Josep Palàcios.

Blanquer va posar la música de diverses tendències artístiques al servei del text i la dramatúrgia. El tema principal de l’òpera va ser el binomi entre mort i immortalitat i es composava de dos actes, cadascú amb un parell de quadres. Començava per la mort de Tirant, qui es negava a acceptar-la però un àngel li convencia que per accedir a la fama calia morir. En el  quadre segon, Tirant es presentava a la cort d’Anglaterra com a valent heroi. El segon acte es dividia entre la conquesta de Constantinoble i l’amor carnal amb Carmesina. A la fi, tornava a escena Guillem de Vàroic per recordar al protagonista que gaudia del nom,  el poder i la joia del cavaller, per la qual cosa, l’Àngel Fúnebre se l’emportava amb la desesperació de Carmesina. Tirant acceptava el seu destí i entrava triomfal al regne de la Fama.

Molts mitjans materials, amb un gran vestuari i escenografia de Pedro Moreno, van fer de El triomf de Tirant un muntatge atractiu i molt seductor, propi del fasts del 1992, amb dues sessions el 7 i 9 d’octubre. Els crítics musicals Eduardo López-Chavarri i Alfredo Brotons lloaren l’estètica de la partitura de Blanquer, molt ajustada a un llibret on la síntesi de la història original esdevenia un prodigi d’adaptació textual de la novel·la a l’escenari.

L’obra dels Sirera es va publicar en l’any 2000 a l’editorial Bromera a la col·lecció “Bromera Teatre”.

09. TIRANT LO BLANC (2002). Adaptació per a teatre d’objectes de David Laín

“Podem    trobar    en    el    comportament    i    les    accions    de    Tirant    elements    que    es    treballen    a    les    aules    quan    es    fa    “educació    en    valors”.    D’aquesta    manera,    les    virtuts    i    les    funcions    socials    del    Tirant o la mateixa humanitat versemblant del personatge”.

(Neus Castillo Tudela)

La companyia de titelles L’Estenedor Teatre, amb més de trenta obres familiars,  va estrenar el 2002 una versió del Tirant preparada per a la manipulació d’objectes. Amb tretze titelles resumia en menys d’una hora la novel·la de Martorell, i tota la vida de l’heroi, les seues victòries i el desgraciat amor per Carmesina.

El respecte i la fidelitat a l’argument n’eren el tret més important. Arrancava amb el soterrament de Tirant per a donar un salt retrospectiu fins a la seua mort. Les peripècies bèl·liques feien pas als amors amb la princesa Carmesina. La intenció d’aquesta proposta escènica  n’era facilitar una  eina a l’alumnat jove que els iniciara tant en els relats cavallerescs com en el divertiment proporcionat per la literatura històrica.

L’adaptació ha continuat representant-se fins fa pocs anys i incloïa activitats didàctiques al seu voltant.

Tirant lo Blanc. L’Estenedor- Teatre de Titelles (2002). Arxiu: L’Estenedor-Teatre de Titelles.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Companyia: L’Estenedor
Dramatització: David Laín
Adaptació i construcció d’objectes: David Laín – Arantxa Azagra
Escenografia : David Laín – Margarida Carbonell – Arantxa Azagra
Música original: Germán Zecchin
Data d’estrena: 16 de febrer de 2002
Lloc d’estrena: Teatre Municipal l’Atlàntida (Vic)

10. TIRANT I CARMESINA (2004). Companyia Visitants

“Un espectacle de carrer grandiós, que emociona els grans i menuts i que confirma a Visitants com a una de les grans companyies d’aquesta difícil modalitat teatral. No és gens fàcil tractar de reflectir tot l’univers de l’obra de Joanot Martorell i posar-lo en els peus del públic a l’aire lliure amb tota l’espectacularitat necessària sense menysprear i fer caure la història original”.

(José Vicente Peiró)

Tirant i Carmesina (2004). Companyia Visitants. Arxiu: CIA Visitants.

Tirant també va arribar a les arts escèniques de carrer de la mà d’una de les companyies més importants dins d’aquest gènere d’espectacle: el castellonencs Visitants. Va ser el 2004 en la plaça de Dins d’Alcoi, i després va girar per altres localitats valencianes i espanyoles.

Aprofitant l’espectacularitat de la posada en escena al carrer, per a reflectir la grandiositat literària del Tirant, es narraven les aventures des de l’arribada del cavaller a Constantinoble, destacant la història d’amor i l’erotisme bategants, les aventures del capità dels exèrcits per la Mediterrània i accentuant l’humor endevinable en la novel·la. Com a  bon espectacle de carrer, l’acció se superposava al text, reduint-lo al mínim amb molta imaginació i succintes pinzellades entre herois, lluites, viatges, monstres marins, feréstegues, vaixell i cavall, i gegants, però per damunt de tot, la història d’amor. La posada en escena introduïa entre les tècniques de teatre de carrer la dansa i el diàlegs, ambientats per una música potent de L’Ham de Foc, i un vestuari treballat d’època i funcional.

Dins de la gira, Visitants va oferir en el festival Sagunt a Escena el 14 d’agost de 2005 de nou l’espectacle amb un repartiment diferent a l’original, amb l’excepció de David Nàcher, composat per Marino Muñoz, Pepa Cases, Ferran Garrigues i Sergio Ibáñez.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Direcció: Sònia Alejo
Adaptació: Maite Gil
Intèrprets: Amanda Aguilella, Sònia Alejo, Sergio Escuin, Belén González, Aitor Mendieta, David Nàcher.
Espai escènic: Juan del Busto, Nieves García
Vestuari: Sònia Alejo
Composició musical: Mara Aranda – Efrén López (L’Ham de Foc)
Homes: 3. Dones: 3
Data d’estrena: 15 de maig de 2004.
Lloc d’estrena: Plaça de Dins d’Alcoi

11. TIRANT LO BLANC (2004). Companyia Rodamon (Montse Sala)

“L´adaptació que Rodamon presenta suposa no només l´adequació de la millor novel·la de cavalleries al registre escènic sinó també la selecció dels seus passatges més idonis”.
(Montse Sala)

Montse Sala compaginava la seua feina de professora en un Institut de Terrassa amb la direcció de la companyia de teatre amateur Rodamon, integrada per actors d’entre onze i seixanta anys d’edat. Aquesta companyia de Terrassa (Barcelona), va tindre més de vint anys d’existència i viatjà per molts escenaris de Catalunya i la resta d’Espanya, països europeus, Japó i el Marroc.

Rodamon també era una companyia amateur en la seua estructura, però no en les seues propostes. Montse Sala va declarar “No volem viure d’això perquè no podríem treballar lliurement”.

La seua versió del Tirant es va estrenar en 2004. Es va presentar al prestigiós concurs de teatre amateur “Premi Vila d’Arenys de Mar” el 12 de març de 2006 i va participar a la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega el 10 de setembre de 2006, ja que hi havien guanyat el primer premi en la modalitat no professional del concurs d’aquesta localitat. Presentava els episodis més importants de la novel·la, a juí de la companyia, que esdevenen claus en la trama, amb un equilibri entre els fils militars i els amorosos.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Companyia : Rodamon
Adaptació i direcció: Montse Sala
Compositor: Marcel Graupera – Ivan García
Escenografia : Ivan García
Il·luminació : Òscar Guadayol – Rubén Domènech
Vestuari : Maria Àngels Coll – Roser Sala
Intèrprets : Àlex Ferrer, Josep Ramírez, Òscar Guadayol, Susana Fernández, Noemí Masó, Laia Curto, Àlex Martín, Roser Sala, Marc Pagés, Joan Carles Martínez, Ivan Garcia, Anabel Manchado, Montse Brugueras, Andrea Ros, Rubén Domènech, Aurora Guerrero.
Homes: 8. Dones: 8
Estrena primera versió: Terrassa, novembre 2004.
Estrena versió definitiva: 10 de setembre de 2006
Lloc d’estrena: Espai Sant Miquel (Tàrrega).  XXVI Fira de Teatre al Carrer

12. TIRANT LO BLANC (2006). Adaptació: Pasqual Alapont per a Crit Teatre

“El que sí que és nou és el rigor, la professionalitat i la capacitat de connectar amb el públic que tenen les propostes de CRIT”.

(Josep Lluís Sirera)

Partint de l’adaptació teatral de la novel·la Tirant lo Blanc realitzada per Pasqual Alapont, l’activa companyia Crit Teatre va posar-la en escena potenciant el ritme i la comicitat, amb el seu estil. Mantenint-se fidel a l’original, una actriu i un actor interpretaven més de vint personatges amb una estètica i un llenguatge actuals i amb una escenografia mínima que convidava a imaginar, i permetia construir espais diferents.

Destinada als alumnes d’institut i amb la intenció de fer arribar els clàssics als joves, una de les vessants més característiques de la companyia, sense menysprear els adults, formava part d’una trilogia junt a Espill  de Jaume Roig  i la Comèdia d’Amfitrió de Joan de Timoneda. Crit ha apostat per una revitalització i modernització de clàssics valencians, no només antics, sinó també contemporanis com Miguel Hernández o les lectures dramatitzades de Rondalles valencianes. És una companyia que sempre ha pensat en el públic, fent atractives les adaptacions acomplint amb la màxima del teatre com a mobilitzador del pensament.

Entre les nombroses representacions de Crit Teatre, cal recordar la realitzada en el Tirant de Lletra de la falla Na Jordana el 4 d’octubre de 2009. El text de Pasqual Alapont es va publicar a l’Editorial Bromera d’Alzira.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Dramatúrgia: Pasqual Alapont

Direcció: Pep Sanchis
Interpretació: Daniel Tormo i Anna Marí
Disseny gràfic: Josep Vicent Valero
Fotografia: Laura Lara
Producció: CRIT (Companyia de Recerca i Innovació Teatral) amb la col·laboració d’ASSAIG (Grup de Teatre de la Universitat de València)
Data de l’estrena: 19 de desembre de 2006
Lloc de l’estrena: Biblioteca Valenciana

Tirant lo Blanc (2006). Crit-Teatre. Arxiu: Companyia de Recerca i Innovació Teatral (CRIT)

13. TIRANT LO BLANC (2007). Jonay Roda (Tornaveu – Produccions del Mar)

“El que proposa aquest Tirant Lo Blanc és una adaptació d’aquestes situacions amoroses a la nostra actualitat, amb intrigues, passions i traïcions tan clàssiques com actuals i que tenen com a protagonistes a Tirant, Carmesina i Plaerdemavida”.

(Anònim: programa de mà)

La societat valenciana Tornaveu formada pel teatro Olympia i Albena Teatre, que va consolidar la programació del teatre El Musical, junt als balears de Produccions del Mar, va apostar per Tirant lo Blanc amb un escenari senzill, un llit i ombres darrere teló.

La dramatúrgia de Jonay Roda d’aquest clàssic se centra sobretot en capítols basats en situacions amoroses, amb intrigues, passions i traïcions tan clàssiques com actuals i que tenen per protagonistes tres dels personatges de la novel·la de Martorell: Tirant, Carmesina i Plaerdemavida. Les escenes queden modernitzades per a la comprensió del públic amb la simplificació de situacions i personatges.

La producció va ser pensada per als alumnes d’institut i públic familiar, amb un bon dossier didàctic inclòs, i va girar fonamentalment per les terres valencianes i balears.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Coproducció:  Tornaveu – Produccions del Mar

Dramatúrgia: Jonay Roda

Direcció: Txell Roda

Intèrprets: Carol Linuesa, Nel·lo Nebot i Estela Martínez

Home: 1. Dones: 2

Estrena: 11 de desembre de 2007

Lloc d’estrena: Teatre El Musical de València

Tirant lo Blanc. Tornaveu-Produccions del Mar. Arxiu: Tornaveu-Produccions del Mar.

12. TIRANT LO BLANC (2006). Adaptació: Pasqual Alapont per a Crit Teatre

“El que sí que és nou és el rigor, la professionalitat i la capacitat de connectar amb el públic que tenen les propostes de CRIT”.

(Josep Lluís Sirera)

Tirant lo Blanc (2006). Crit-Teatre. Arxiu: Companyia de Recerca i Innovació Teatral (CRIT)

Partint de l’adaptació teatral de la novel·la Tirant lo Blanc realitzada per Pasqual Alapont, l’activa companyia Crit Teatre va posar-la en escena potenciant el ritme i la comicitat, amb el seu estil. Mantenint-se fidel a l’original, una actriu i un actor interpretaven més de vint personatges amb una estètica i un llenguatge actuals i amb una escenografia mínima que convidava a imaginar, i permetia construir espais diferents.

Destinada als alumnes d’institut i amb la intenció de fer arribar els clàssics als joves, una de les vessants més característiques de la companyia, sense menysprear els adults, formava part d’una trilogia junt a Espill  de Jaume Roig  i la Comèdia d’Amfitrió de Joan de Timoneda. Crit ha apostat per una revitalització i modernització de clàssics valencians, no només antics, sinó també contemporanis com Miguel Hernández o les lectures dramatitzades de Rondalles valencianes. És una companyia que sempre ha pensat en el públic, fent atractives les adaptacions acomplint amb la màxima del teatre com a mobilitzador del pensament.

Entre les nombroses representacions de Crit Teatre, cal recordar la realitzada en el Tirant de Lletra de la falla Na Jordana el 4 d’octubre de 2009. El text de Pasqual Alapont es va publicar a l’Editorial Bromera d’Alzira.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Dramatúrgia: Pasqual Alapont
Direcció: Pep Sanchis
Interpretació: Daniel Tormo i Anna Marí
Disseny gràfic: Josep Vicent Valero
Fotografia: Laura Lara
Producció: CRIT (Companyia de Recerca i Innovació Teatral) amb la col·laboració d’ASSAIG (Grup de Teatre de la Universitat de València)
Data de l’estrena: 19 de desembre de 2006
Lloc de l’estrena: Biblioteca Valenciana

13. TIRANT LO BLANC (2007). Jonay Roda (Tornaveu – Produccions del Mar)

“El que proposa aquest Tirant Lo Blanc és una adaptació d’aquestes situacions amoroses a la nostra actualitat, amb intrigues, passions i traïcions tan clàssiques com actuals i que tenen com a protagonistes a Tirant, Carmesina i Plaerdemavida”.

(Anònim: programa de mà)

Tirant lo Blanc. Tornaveu-Produccions del Mar. Arxiu: Tornaveu-Produccions del Mar.

La societat valenciana Tornaveu formada pel teatro Olympia i Albena Teatre, que va consolidar la programació del teatre El Musical, junt als balears de Produccions del Mar, va apostar per Tirant lo Blanc amb un escenari senzill, un llit i ombres darrere teló.

La dramatúrgia de Jonay Roda d’aquest clàssic se centra sobretot en capítols basats en situacions amoroses, amb intrigues, passions i traïcions tan clàssiques com actuals i que tenen per protagonistes tres dels personatges de la novel·la de Martorell: Tirant, Carmesina i Plaerdemavida. Les escenes queden modernitzades per a la comprensió del públic amb la simplificació de situacions i personatges.

La producció va ser pensada per als alumnes d’institut i públic familiar, amb un bon dossier didàctic inclòs, i va girar fonamentalment per les terres valencianes i balears.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Coproducció:  Tornaveu – Produccions del Mar
Dramatúrgia: Jonay Roda
Direcció: Txell Roda
Intèrprets: Carol Linuesa, Nel·lo Nebot i Estela Martínez
Home: 1. Dones: 2
Estrena: 11 de desembre de 2007
Lloc d’estrena: Teatre El Musical de València

14. TIRANT LO BLANC (2007). Teatre Romea amb adaptació Marc Rosich i Calixto Bieito

TIRANT LO BLANC (2007)

Teatre Romea amb adaptació Marc Rosich i Calixto Bieito

“Tres hores de gran espectacle on dues són una cascada d’efectes, d’efectismes, d’escenes aconseguides, de vegades sublimes, junt a transicions tedioses, el que deixa a les clares la seua irregularitat, i que l’hora final, quan s’ajusten tots els missatges, quan s’arriba amb totes les claus a endevinar l’enigma escènic, es pot gaudir en millors condicions, tot i que amb els sentits un poc esgotats per l’anterior”.
(Carlos Gil Zamora)

Sempre un muntatge del director Calixto Bieito destaca por la seua espectacularitat i l’originalitat. I així és la seua proposta de l’adaptació que en va fer junt amb Marc Rosich; tota una gama d’efectes que deixen el text al servei de l’impacte en l’espectador.
La dramatúrgia en forma de retaule fragmenta els moments més importants del Tirant donant-los una textura contemporània, amb retrospeccions, avanços i trencaments argumentals, tot amb un vestuari i una escenografia barroques, del qual es molt representatiu el gran cavall de Tirant o la caracterització de l’Emperadriu amb indumentària de fallera. Una estètica molt pròpia de Bieito, sorgida de la invenció i del manierisme estètic i d’idees.
La fragmentació és alimentada per la forma visual. Hi ha escenes de violència i escatològiques, iconografia reconeguda per l’espectador actual, pantalles i imatges presidint l’escena, amb algunes curiositats com la recreació de la tomatina o el repartiment entre els espectadors de racions de paella. Tot en un escenari composat per una passarel·la de quatre espais on es desenvolupen torneigs, camps de batalla, orgies i llits i banquets de taula. Una gran superposició d’elements que donen espectacularitat per damunt de la història.
Aquest Tirant és avantguardista. Està ambientat al futur i comença amb una organista cega que imagina el protagonista del llibre enamorat d’una dona del futur. El cavaller es passa l’obra tractant de fer l’amor amb Carmesina i quan l’aconsegueix i obté la victòria, li arriba la mort en el llit a causa d’una pneumònia.
Un somni de l’organista cega molt ben alimentat per la música de Carles Santos, que dona molta força a un muntatge que va creuar fronteres internacionals i fins i tot va ser representat a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Adaptació: Marc Rosich - Calixto Bieito, Calixto
Companyia : Teatre Romea - Shauspielfrankfurt - Hebbel am Ufer Theater
Música : Alícia Ferrer
Compositor: Carles Santos
Direcció : Calixto Bieito
Escenografia : Alfons Flores
Il·luminació : Xavier Clot
So : Jordi Ballbé
Vestuari : Paloma Mercè
Suports audiovisuals : Raúl López Huete – Rosa Samper, Rosa
Producció : Jaume Flor, Jaume
Intèrprets: Joan Negrié, Alina Furman, Belén Fabra, Marta Domingo, Begoña Alberdi, Victòria Pagès, Roser Camí, Beth Rodergas, Carles Canut, Josep Ferrer, Nao Albet, Migo Ràfols, Lluís Villanueva
Homes: 6. Dones: 7
Data d’estrena: 10 d’octubre de 2007
Lloc d’estrena: Àtrium Viladecans

Tirant lo Blanc (2007), adaptació de Marc Rossich i Calixto Bieito. CIA Teatre Romea - Shauspielfrankfurt - Hebbel am Ufer Theater.Arxiu: Teatre Romea.
previous arrowprevious arrow
next arrownext arrow
Slider

14. TIRANT LO BLANC (2007). Teatre Romea amb adaptació Marc Rosich i Calixto Bieito

“Tres hores de gran espectacle on dues són una cascada d’efectes, d’efectismes, d’escenes aconseguides, de vegades sublimes, junt a transicions tedioses, el que deixa a les clares la seua irregularitat, i que l’hora final, quan s’ajusten tots els missatges, quan s’arriba amb totes les claus a endevinar l’enigma escènic, es pot gaudir en millors condicions, tot i que amb els sentits un poc esgotats per l’anterior”.
(Carlos Gil Zamora)

Tirant lo Blanc (2007), adaptació de Marc Rossich i Calixto Bieito. CIA Teatre Romea – Shauspielfrankfurt – Hebbel am Ufer Theater.Arxiu: Teatre Romea.

+

Sempre un muntatge del director Calixto Bieito destaca por la seua espectacularitat i l’originalitat. I així és la seua proposta de l’adaptació que en va fer junt amb Marc Rosich; tota una gama d’efectes que deixen el text al servei de l’impacte en l’espectador.

 

La dramatúrgia en forma de retaule fragmenta els moments més importants del Tirant donant-los una textura contemporània, amb retrospeccions, avanços i trencaments argumentals, tot amb un vestuari i una escenografia barroques, del qual es molt representatiu el gran cavall de Tirant o la caracterització de l’Emperadriu amb indumentària de fallera. Una estètica molt pròpia de Bieito, sorgida de la invenció i del manierisme estètic i d’idees.
La fragmentació és alimentada per la forma visual. Hi ha escenes de violència i escatològiques, iconografia reconeguda per l’espectador actual, pantalles i imatges presidint l’escena, amb algunes curiositats com la recreació de la tomatina o el repartiment entre els espectadors de racions de paella. Tot en un escenari composat per una passarel·la de quatre espais on es desenvolupen torneigs, camps de batalla, orgies i llits i banquets de taula. Una gran superposició d’elements que donen espectacularitat per damunt de la història.

 

Aquest Tirant és avantguardista. Està ambientat al futur i comença amb una organista cega que imagina el protagonista del llibre enamorat d’una dona del futur. El cavaller es passa l’obra tractant de fer l’amor amb Carmesina i quan l’aconsegueix i obté la victòria, li arriba la mort en el llit a causa d’una pneumònia.
Un somni de l’organista cega molt ben alimentat per la música de Carles Santos, que dona molta força a un muntatge que va creuar fronteres internacionals i fins i tot va ser representat a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Adaptació: Marc Rosich – Calixto Bieito, Calixto
Companyia : Teatre Romea – Shauspielfrankfurt – Hebbel am Ufer Theater
Música : Alícia Ferrer
Compositor: Carles Santos
Direcció : Calixto Bieito
Escenografia : Alfons Flores
Il·luminació : Xavier Clot
So : Jordi Ballbé
Vestuari : Paloma Mercè
Suports audiovisuals : Raúl López Huete – Rosa Samper, Rosa
Producció : Jaume Flor, Jaume
Intèrprets: Joan Negrié, Alina Furman, Belén Fabra, Marta Domingo, Begoña Alberdi, Victòria Pagès, Roser Camí, Beth Rodergas, Carles Canut, Josep Ferrer, Nao Albet, Migo Ràfols, Lluís Villanueva
Homes: 6. Dones: 7
Data d’estrena: 10 d’octubre de 2007
Lloc d’estrena: Àtrium Viladecans

15. TIRANT LO BLANC (2015). Adaptació de Roger Cònsul i Pere Planella

“L’adaptació que s’ha fet al TNC del Tirant lo Blanc és molt clara. Permet entendre perfectament l’embolic d’amors que té el cavaller i capità d’armes, així com els seus cosins. Es fa àgilment amb una narració que va passant d’actor a actor i que narra cronològicament els esdeveniments, capítol a capítol. La canalla d’institut, que primer comenta més que escolta l’acció, va endinsant-se en la trama i (amb els rumors testosterònics de les escenes que s’apunta les relacions sexuals) i afluixant els seus comentaris”.

(Jordi Bordes)

FITXA TÈCNICA ESTRENA

Adaptació: Roger Cònsul – Pere Planella
Companyia: ITNC – Jove Companyia del Teatre Nacional
Compositor : Josep Maria Duran
Coreògrafa: Esther Sabaté, Esther
Direcció : Pere Planella
Escenografia: Elisenda Pérez
Il·luminació : Joaquín Guirado
Caracterització : Núria Llunell
Vestuari : Carlota Ricart – Maria Albadalejo, Maria
Producció : Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona – Teatre Nacional de Catalunya . Intèrprets: Lola Sans, Magda Puig, Mónica Portillo, Jéssica Pérez, Laura Pau, Laura Fité, Mar Casas, Enric Cambray, Marta Tricuera
Homes: 1. Dones: 8
Data d’estrena: 18 de febrer de 2015
Lloc d’estrena: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Tallers. Barcelona.

Tirant lo Blanc (2015). Adaptació: Roger Cònsul – Pere Planella. ITNC – Jove Companyia del Teatre Nacional. Arxiu: Jove Companyia del Teatre Nacional de Catalunya.

Les paraules del propi adaptador Pere Planella serveixen per a descriure aquest muntatge: “El meu Tirant lo Blanc és molt ximple: vitalitat, energia, erotisme, joventut. I en la segona part el que és la vida, que va tornant-se drama fins arribar a la tragèdia, encara que una tragèdia que no és la shakespeariana, la de Romeu i Julieta, sinó oberta a la vida. Seguim molt les indicacions i la ironia de Martorell. En realitat la filosofia del Tirant lo Blanc és el carpe diem, el viure la vida. Un dels leitmotiv principals són les ganes de Tirant d’enllitar-se amb Carmesina front a la convenció que cal mantenir la virginitat”.

El muntatge de Cònsul i Planella se centra a l’episodi de Tirant a Constantinoble i en l’apartat més atractiu per a l’espectador jove, la relació amorosa de Tirant amb Carmesina i i les relacions romàntiques que s’estableixen entre Diafebus, Plaerdemavida, Estefania, i la relació adúltera de l’Emperadriu amb Hipòlit. També les males arts i l’enveja de la Vídua Reposada, enamorada secretament de Tirant.

La particularitat del muntatge és que amb l’excepció de Tirant, tots els papers masculins estan interpretats per dones.

16. EL NOU TIRANT (2016). Adaptació de Pasqual Alapont per a Crit Teatre

“Un excel·lent treball on cal, per al seu total lluïment, un treball actoral i una posada en escena de molta entitat. Ja va ser la que va realitzar Pep Sanchis vora 2008 amb Anna Marí i Daniel Tormo com a protagonistes. I ho és també aquest, El nou Tirant, amb Anna Marí al front de la direcció. Una obra molt dinàmica, molt entretinguda, amb cançons, llances d’espases, rets verbals i un minimalisme escenogràfic digne de tenir en compte per la seua eficàcia. Magnífic”.

(Nel Diago)

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA

Direcció: Anna Marí (a partir d’una idea de Pep Sanchis)
Adaptació: Pasqual Alapont
Interpretació: Victòria Mínguez i Ramon Ródenas
Home: 1. Dones: 1.
Escenografia: Los Reyes del Mambo
Selecció musical: Daniel Tormo
Assessora musical: Mireia Marí
Disseny d’il·luminació: Mundi Gómez
Disseny gràfic i fotografia Josep Valero
Col·laboració: María José Soler
Data de l’estrena: 30 novembre 2016
Lloc de l’estrena: Teatre El Micalet

El nou Tirant (2016). Crit-Teatre. Arxiu: Companyia de Recerca i Innovació Teatral (CRIT).

Sis anys després de l’estrena de la seua versió del Tirant, Crit Teatre tornà a agafar el llibret de Pasqual Alapont per oferir una nova adaptació.
Un actor i una actriu rodejats de llibres es van transformat en vint personatges de la novel·la de Martorell, amb canvis quasi màgics. Contant la història del llibre. És un viatge pel temps amb un to respectuós però amb comicitat, lluites, traïcions i besos furtius.

L’actualització va destinada al públic més jove i als adults, i el treball dels actors és fonamental en la construcció dramàtica plena d’ingeni. Com diu Purificació Mascarell, “per a aconseguir representar tal quantitat de personatges en menys d’hora i mitja d’espectacle, el ritme i la rapidesa per a realitzar els canvis resulten fonamentals. La interpretació dels actors ha d’aproximar-se al virtuosisme, perquè sols amb la posició del cos, el joc de la veu, l’actitud i una mínima modificació del senzill vestuari (traslladar una bufanda del coll al cap, per exemple), es pot mostrar als ulls del públic aquesta llarga nòmina de personatges: Tirant, Carmesina, Diafebus, Plaerdemavida, Estefania, la Viuda Reposada, l’emperador de Constantinoble, l’ermità Guillem de Varoic, el rei d’Egipte, el Gran Turc, el sultà, el duc de Macedònia, l’ambaixador turc, un soldat turc, un soldat cristià, Ciprés de Partenó, Pírimus, Tomàs de Muntalbà, un missatger i un patge”.

15. TIRANT LO BLANC (2015). Adaptació de Roger Cònsul i Pere Planella

“L’adaptació que s’ha fet al TNC del Tirant lo Blanc és molt clara. Permet entendre perfectament l’embolic d’amors que té el cavaller i capità d’armes, així com els seus cosins. Es fa àgilment amb una narració que va passant d’actor a actor i que narra cronològicament els esdeveniments, capítol a capítol. La canalla d’institut, que primer comenta més que escolta l’acció, va endinsant-se en la trama i (amb els rumors testosterònics de les escenes que s’apunta les relacions sexuals) i afluixant els seus comentaris”.

(Jordi Bordes)

Tirant lo Blanc (2015). Adaptació: Roger Cònsul – Pere Planella. ITNC – Jove Companyia del Teatre Nacional. Arxiu: Jove Companyia del Teatre Nacional de Catalunya.

FITXA TÈCNICA ESTRENA
Adaptació: Roger Cònsul – Pere Planella
Companyia: ITNC – Jove Companyia del Teatre Nacional
Compositor : Josep Maria Duran
Coreògrafa: Esther Sabaté, Esther
Direcció : Pere Planella
Escenografia: Elisenda Pérez
Il·luminació : Joaquín Guirado
Caracterització : Núria Llunell
Vestuari : Carlota Ricart – Maria Albadalejo, Maria
Producció : Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona – Teatre Nacional de Catalunya . Intèrprets: Lola Sans, Magda Puig, Mónica Portillo, Jéssica Pérez, Laura Pau, Laura Fité, Mar Casas, Enric Cambray, Marta Tricuera
Homes: 1. Dones: 8
Data d’estrena: 18 de febrer de 2015
Lloc d’estrena: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Tallers. Barcelona.

Les paraules del propi adaptador Pere Planella serveixen per a descriure aquest muntatge: “El meu Tirant lo Blanc és molt ximple: vitalitat, energia, erotisme, joventut. I en la segona part el que és la vida, que va tornant-se drama fins arribar a la tragèdia, encara que una tragèdia que no és la shakespeariana, la de Romeu i Julieta, sinó oberta a la vida. Seguim molt les indicacions i la ironia de Martorell. En realitat la filosofia del Tirant lo Blanc és el carpe diem, el viure la vida. Un dels leitmotiv principals són les ganes de Tirant d’enllitar-se amb Carmesina front a la convenció que cal mantenir la virginitat”.

El muntatge de Cònsul i Planella se centra a l’episodi de Tirant a Constantinoble i en l’apartat més atractiu per a l’espectador jove, la relació amorosa de Tirant amb Carmesina i i les relacions romàntiques que s’estableixen entre Diafebus, Plaerdemavida, Estefania, i la relació adúltera de l’Emperadriu amb Hipòlit. També les males arts i l’enveja de la Vídua Reposada, enamorada secretament de Tirant.

La particularitat del muntatge és que amb l’excepció de Tirant, tots els papers masculins estan interpretats per dones.

16. EL NOU TIRANT (2016). Adaptació de Pasqual Alapont per a Crit Teatre

“Un excel·lent treball on cal, per al seu total lluïment, un treball actoral i una posada en escena de molta entitat. Ja va ser la que va realitzar Pep Sanchis vora 2008 amb Anna Marí i Daniel Tormo com a protagonistes. I ho és també aquest, El nou Tirant, amb Anna Marí al front de la direcció. Una obra molt dinàmica, molt entretinguda, amb cançons, llances d’espases, rets verbals i un minimalisme escenogràfic digne de tenir en compte per la seua eficàcia. Magnífic”.

(Nel Diago)

El nou Tirant (2016). Crit-Teatre. Arxiu: Companyia de Recerca i Innovació Teatral (CRIT).

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Direcció: Anna Marí (a partir d’una idea de Pep Sanchis)
Adaptació: Pasqual Alapont
Interpretació: Victòria Mínguez i Ramon Ródenas
Home: 1. Dones: 1.
Escenografia: Los Reyes del Mambo
Selecció musical: Daniel Tormo
Assessora musical: Mireia Marí
Disseny d’il·luminació: Mundi Gómez
Disseny gràfic i fotografia Josep Valero
Col·laboració: María José Soler
Data de l’estrena: 30 novembre 2016
Lloc de l’estrena: Teatre El Micalet

Sis anys després de l’estrena de la seua versió del Tirant, Crit Teatre tornà a agafar el llibret de Pasqual Alapont per oferir una nova adaptació.
Un actor i una actriu rodejats de llibres es van transformat en vint personatges de la novel·la de Martorell, amb canvis quasi màgics. Contant la història del llibre. És un viatge pel temps amb un to respectuós però amb comicitat, lluites, traïcions i besos furtius.

L’actualització va destinada al públic més jove i als adults, i el treball dels actors és fonamental en la construcció dramàtica plena d’ingeni. Com diu Purificació Mascarell, “per a aconseguir representar tal quantitat de personatges en menys d’hora i mitja d’espectacle, el ritme i la rapidesa per a realitzar els canvis resulten fonamentals. La interpretació dels actors ha d’aproximar-se al virtuosisme, perquè sols amb la posició del cos, el joc de la veu, l’actitud i una mínima modificació del senzill vestuari (traslladar una bufanda del coll al cap, per exemple), es pot mostrar als ulls del públic aquesta llarga nòmina de personatges: Tirant, Carmesina, Diafebus, Plaerdemavida, Estefania, la Viuda Reposada, l’emperador de Constantinoble, l’ermità Guillem de Varoic, el rei d’Egipte, el Gran Turc, el sultà, el duc de Macedònia, l’ambaixador turc, un soldat turc, un soldat cristià, Ciprés de Partenó, Pírimus, Tomàs de Muntalbà, un missatger i un patge”.

17. JOANOT (2016) de Joan Nave

“Joanot és un monòleg; un monòleg llarg o breu, segons es veja; un monòleg calculat per fer un espectacle, poc més poc menys, d’una hora de duració. Al capdavall, un text i un espectacle capaços d’enganxar lectors o públic adults, però també lectors o públic joves”. 

(Joan-Lluís Moreno Congost)

FITXA TÈCNICA ESTRENA

Dramatúrgia i interpretació: Joan Nave
Direcció, vestuari i escenografia: Joanmi Reig
Companyia: Esclafit Teatre
Il·luminació: Òscar Cerdeiriña
Homes: 1
Data d’estrena: 31 d’octubre de 2016
Lloc: Gran Teatre d’Elx (Festival de Teatre Medieval)

Joanot (2016), de Joan Nave. L’Esclafit-Teatre. Arxiu: L’Esclafit-Teatre.

L’autor de Benissa, Joan Nave, amb la seua companyia L’Esclafit, va crear un monòleg del propi Joanot Martorell en hivern de l’any 1464, en acabar el seu llibre, després de quatre anys de treball sense parar d’escriure. En ell ha posat tots els anhels i frustracions, ja vell i pobre. Malgrat estar orgullós del treball, empenyorarà el manuscrit per cent reals al dia següent.

És el punt central del plantejament de Nave, plantejat per a un actor versàtil i molt competent. Mostra una gran informació al voltant de la vida de Martorell, amb un gran treball d’investigació per davant. Navegar en l’oceà d’estudis al seu voltant va inspirar aquesta documentada adaptació que va més enllà de la història de Tirant. Ell a soles a l’escenari crea tot l’imaginari de la biografia de Martorell i de la seua novel·la, al temps que inclou reflexions al voltant de la situació del teatre en l’actualitat. Tot amb molt humor, respecte i rigor històric i literari.

També Tirant pot ser imaginat per Martorell a l’escena com bé mostrà Joan Nave en la XVIII edició del “Tirant de Lletra”.

18. LAS AVENTURAS DE TIRANT LO BLANC (2017). Adaptació d’Alberto Esliman per a La Inestable Companyia de Titelles

“L’obra és una adaptació apassionant per als menuts amb les aventures i desventures del Tirant lo Blanc. L’obra compta amb efectes especials molt cridaners, com la tècnica d’ombres xinesques entre altres.”

(Santi Cortells)

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA

Dramatúrgia i direcció: Alberto Esliman
Adaptació del text, escenografia, il·luminació i vestuari: La Inestable Compañía de Teatro.
Intèrprets: Alberto Esliman, Amanda Aguilella, Alberto Hernández
So: Forn.
Data de l’estrena: 14 d’octubre de 2017
Lloc de l’estrena: Passadís de Les Artes (Parc Ribalta  de Castelló)

Las aventuras de Tirant lo Blanc (2017), adaptació d’Alberto d’Esliman. La Inestable Compañía de Teatro. Arxiu: La Inestable-Compañía de Teatro.

Tirant ha donat molt de joc al teatre de titelles des d’aquella versió de L’Entaulat. L’argentí Alberto Esliman, director, dramaturg i actor amb una trajectòria de més de vint-i-cinc anys i trenta obres abans d’aquesta adaptació, construïda amb titelles de gran format per a narrar el viatge trepidant i els amors de l’heroi.

La intenció de La Inestable Companyia de Titelles, de Xilxes (Castelló), era acostar el clàssic a tots els públics, com també havien fet amb altres com Romeu i Julieta, amb participació en campanyes de forment de la lectura. Els seus vint anys d’experiència des què formaren el grup La Mano, demostraren l’habilitat en la construcció del llenguatge del teatre de titelles amb aquest Tirant. Sempre les seues propostes són un espai present on es fusionen les titelles amb els infants.

17. JOANOT (2016) de Joan Nave

“Joanot és un monòleg; un monòleg llarg o breu, segons es veja; un monòleg calculat per fer un espectacle, poc més poc menys, d’una hora de duració. Al capdavall, un text i un espectacle capaços d’enganxar lectors o públic adults, però també lectors o públic joves”. 

(Joan-Lluís Moreno Congost)

 

Joanot (2016), de Joan Nave. L’Esclafit-Teatre. Arxiu: L’Esclafit-Teatre.

L’autor de Benissa, Joan Nave, amb la seua companyia L’Esclafit, va crear un monòleg del propi Joanot Martorell en hivern de l’any 1464, en acabar el seu llibre, després de quatre anys de treball sense parar d’escriure. En ell ha posat tots els anhels i frustracions, ja vell i pobre. Malgrat estar orgullós del treball, empenyorarà el manuscrit per cent reals al dia següent.

És el punt central del plantejament de Nave, plantejat per a un actor versàtil i molt competent. Mostra una gran informació al voltant de la vida de Martorell, amb un gran treball d’investigació per davant. Navegar en l’oceà d’estudis al seu voltant va inspirar aquesta documentada adaptació que va més enllà de la història de Tirant. Ell a soles a l’escenari crea tot l’imaginari de la biografia de Martorell i de la seua novel·la, al temps que inclou reflexions al voltant de la situació del teatre en l’actualitat. Tot amb molt humor, respecte i rigor històric i literari.

També Tirant pot ser imaginat per Martorell a l’escena com bé mostrà Joan Nave en la XVIII edició del “Tirant de Lletra”.

FITXA TÈCNICA ESTRENA
Dramatúrgia i interpretació: Joan Nave
Direcció, vestuari i escenografia: Joanmi Reig
Companyia: Esclafit Teatre
Il·luminació: Òscar Cerdeiriña
Homes: 1
Data d’estrena: 31 d’octubre de 2016
Lloc: Gran Teatre d’Elx (Festival de Teatre Medieval)

18. LAS AVENTURAS DE TIRANT LO BLANC (2017). Adaptació d’Alberto Esliman per a La Inestable Companyia de Titelles

“L’obra és una adaptació apassionant per als menuts amb les aventures i desventures del Tirant lo Blanc. L’obra compta amb efectes especials molt cridaners, com la tècnica d’ombres xinesques entre altres.”

(Santi Cortells)

Las aventuras de Tirant lo Blanc (2017), adaptació d’Alberto d’Esliman. La Inestable Compañía de Teatro. Arxiu: La Inestable-Compañía de Teatro.

Tirant ha donat molt de joc al teatre de titelles des d’aquella versió de L’Entaulat. L’argentí Alberto Esliman, director, dramaturg i actor amb una trajectòria de més de vint-i-cinc anys i trenta obres abans d’aquesta adaptació, construïda amb titelles de gran format per a narrar el viatge trepidant i els amors de l’heroi.

La intenció de La Inestable Companyia de Titelles, de Xilxes (Castelló), era acostar el clàssic a tots els públics, com també havien fet amb altres com Romeu i Julieta, amb participació en campanyes de forment de la lectura. Els seus vint anys d’experiència des què formaren el grup La Mano, demostraren l’habilitat en la construcció del llenguatge del teatre de titelles amb aquest Tirant. Sempre les seues propostes són un espai present on es fusionen les titelles amb els infants.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Dramatúrgia i direcció: Alberto Esliman
Adaptació del text, escenografia, il·luminació i vestuari: La Inestable Compañía de Teatro.
Intèrprets: Alberto Esliman, Amanda Aguilella, Alberto Hernández
So: Forn.
Data de l’estrena: 14 d’octubre de 2017
Lloc de l’estrena: Passadís de Les Artes (Parc Ribalta  de Castelló)

19. LLIR ENTRE CARDS : L’AMOR DE TIRANT LO BLANC I CARMESINA (2018). Adaptació de La Corriola Teatre

La representació es va encetar amb una sorpresa: l’escenari, pràcticament, despullat, només amb un d’aquells grans penjadors de les botigues o les desfilades, amb roba penjada. I els actors i actrius, entrant pels dos passadissos laterals, vestits de carrer, fins arribar a l’escenari, on, en silenci, van començar a vestir-se, tot deixant de ser el veí, l’alumne, l’exalumna, la filla de l’amiga, etc, per reinventar-se en personatges de la noblesa del segle XV. Un bon començament que recordava alguns dels espectacles de La Cubana”.

(Montse Cendra)

La companyia La Corriola, de La Pobla de Mafumet (Tarragona), és una entitat cultural amateur amb més de vint-i-cinc anys d’existència, que en 2018 va estrenar una versió de l’obra de Joanot Martorell. Recomanada per a majors de setze anys, ací Tirant havia d’alliberar l’imperi grec del setge dels turcs. Però a les batalles s’afegien la història cortesana i eròtica des del to greu fins a l’humor.
Al voltant del projecte de La Corriola, diu Montse Cendra: “en arribar a l’institut vaig descobrir que hi havia força alumnes vinculats al món del teatre, gràcies a La Corriola. Al llarg d’aquests anys, he tingut l’oportunitat de seguir la trajectòria d’aquesta agrupació teatral, no només a través de les representacions, tant del grup infantil, com dels adults, sinó també a partir dels treballs de recerca d’alumnes. Un llarg recorregut d’un grup nascut l’any 95”. Una bona mostra de teatre de participació ciutadana molt atrevida amb les adaptacions dels clàssics.

FITXA TÈCNICA ESTRENA:
Adaptació i producció: La Corriola Teatre

Data d’estrena: 15 d’abril de 2018
Lloc d’estrena: Teatre Municipal la Llanterna de Móra d’Ebre (Tarragona)
Repartiment: 6 homes 6 i 12 dones.

Llir entre cards (2018), adaptació La Corriola-Teatre. Arxiu: La Corriola-Teatre.

20. CONTANT TIRANT (2019). Adaptació: Catalina Florit per a Produccions de Ferro

“La donzella de Carmesina Plaerdemavida serveix de fil conductor de la història. Enlloc de conèixer les aventures de Tirant a través d’ell mateix o del que conta l’autor, ho fem des d’un personatge secundari, femení, però amb accés privilegiat a tota la història”.

(Catalina Florit)

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA

Adaptació i direcció: Catalina Florit
Producció: Produccions de Ferro
Intèrpret: Margalida Amengual
Data d’estrena: 18 d’octubre de 2019
Lloc d’estrena: Sa Residència (Vilafranca de Bonany)

Contant Tirant (2019). Adaptació de Catalina Florit. Produccions de Ferro. Arxiu: Produccions de Ferro.

L’atractiva companyia balear de Manacor, Produccions de Ferro, va construir aquesta adaptació com a espectacle familiar, sobretot per a xiquets de sis a dotze anys, amb una sola actriu que posa veu a Plaerdemavida per a contar la història del cavaller Tirant i la donzella Carmesina. Aquest espectacle familiar a partir de l’adaptació de la novel·la mostra un heroi valent i coratjós amb merescuda fama, a qui els emperadors reclamen perquè els preste serveis guerrers. Però també es humà i s’enamora de Carmesina.

La història contada per Plaerdemavida utilitzant objectes diversos està pensada per a espais no convencionals. Pur teatre d’objectes amb música.

19. LLIR ENTRE CARDS : L’AMOR DE TIRANT LO BLANC I CARMESINA (2018). Adaptació de La Corriola Teatre

La representació es va encetar amb una sorpresa: l’escenari, pràcticament, despullat, només amb un d’aquells grans penjadors de les botigues o les desfilades, amb roba penjada. I els actors i actrius, entrant pels dos passadissos laterals, vestits de carrer, fins arribar a l’escenari, on, en silenci, van començar a vestir-se, tot deixant de ser el veí, l’alumne, l’exalumna, la filla de l’amiga, etc, per reinventar-se en personatges de la noblesa del segle XV. Un bon començament que recordava alguns dels espectacles de La Cubana”.

(Montse Cendra)

Llir entre cards (2018), adaptació La Corriola-Teatre. Arxiu: La Corriola-Teatre.

La companyia La Corriola, de La Pobla de Mafumet (Tarragona), és una entitat cultural amateur amb més de vint-i-cinc anys d’existència, que en 2018 va estrenar una versió de l’obra de Joanot Martorell. Recomanada per a majors de setze anys, ací Tirant havia d’alliberar l’imperi grec del setge dels turcs. Però a les batalles s’afegien la història cortesana i eròtica des del to greu fins a l’humor.

 

Al voltant del projecte de La Corriola, diu Montse Cendra: “en arribar a l’institut vaig descobrir que hi havia força alumnes vinculats al món del teatre, gràcies a La Corriola. Al llarg d’aquests anys, he tingut l’oportunitat de seguir la trajectòria d’aquesta agrupació teatral, no només a través de les representacions, tant del grup infantil, com dels adults, sinó també a partir dels treballs de recerca d’alumnes. Un llarg recorregut d’un grup nascut l’any 95”. Una bona mostra de teatre de participació ciutadana molt atrevida amb les adaptacions dels clàssics.

FITXA TÈCNICA ESTRENA:
Adaptació i producció: La Corriola Teatre
Data d’estrena: 15 d’abril de 2018
Lloc d’estrena: Teatre Municipal la Llanterna de Móra d’Ebre (Tarragona)
Repartiment: 6 homes 6 i 12 dones.

20. CONTANT TIRANT (2019). Adaptació: Catalina Florit per a Produccions de Ferro

La donzella de Carmesina Plaerdemavida serveix de fil conductor de la història. Enlloc de conèixer les aventures de Tirant a través d’ell mateix o del que conta l’autor, ho fem des d’un personatge secundari, femení, però amb accés privilegiat a tota la història”.

(Catalina Florit)

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA

Adaptació i direcció: Catalina Florit
Producció: Produccions de Ferro
Intèrpret: Margalida Amengual
Data d’estrena: 18 d’octubre de 2019
Lloc d’estrena: Sa Residència (Vilafranca de Bonany)

Contant Tirant (2019). Adaptació de Catalina Florit. Produccions de Ferro. Arxiu: Produccions de Ferro.

L’atractiva companyia balear de Manacor, Produccions de Ferro, va construir aquesta adaptació com a espectacle familiar, sobretot per a xiquets de sis a dotze anys, amb una sola actriu que posa veu a Plaerdemavida per a contar la història del cavaller Tirant i la donzella Carmesina. Aquest espectacle familiar a partir de l’adaptació de la novel·la mostra un heroi valent i coratjós amb merescuda fama, a qui els emperadors reclamen perquè els preste serveis guerrers. Però també es humà i s’enamora de Carmesina.

La història contada per Plaerdemavida utilitzant objectes diversos està pensada per a espais no convencionals. Pur teatre d’objectes amb música.

21. CARMESINA I TIRANT (2018). Versió Vicent Josep Escartí per a Capella de Ministrers

CARMESINA I TIRANT (2018)
Versió Vicent Josep Escartí per a Capella de Ministrers

“Tirant lo Blanc podria ser un personatge real d’aquella època que defensa la virtut i les nobles ideals manifestats en la guerra, l’amor i la mort. Ell i Carmesina ens portaran a conèixer millor el nostre passat, el seu temps i amb la música gaudir i reflexionar al voltant de lo nostre”.
(Carles Magraner)

La relació entre Carmesina i Tirant serveix de pretext per acostar el públic més jove a la música del Segle d’Or valencià, amb la partitura de Capella de Ministrers, que ja havia gravat en 2011 Els viatges de Tirant lo Blanch. Música i esplendor cavalleresc, i l’atractiva parella artística de Mara Aranda i el ballarí Toni Aparisi.
Carles Magraner va realitzar una proposta didàctica musical i escènica on s’utilitzaven les projeccions amb una estructura narrativa i musical per als dos intèrprets. Cal destacar el fil conductor de presentar de manera històrica la música des de l’Edat Mitjana fins al Renaixement de la Corona d’Aragó, partint dels trobadors fins el cançoners renaixentistes.
Una fusió entre literatura, poesia, pintura, art i història on s’advertia un inusual acostament de la figura del Tirant a la dansa també, amb una coreografia de Toni Aparisi plena de significacions.

FITXA TÈCNICA ESTRENA

Adaptació lliure: Vicent Josep Escartí
Idea original i direcció musical: Carles Magraner
Músics: Capella de Ministrers (Carles Magraner, Eduard Navarro, Pau Ballester, Robert Cases, Jota Martínez)
Intèrprets: Mara Aranda i Toni Aparisi
Direcció escènica, creació de dansa i coreografies: Toni Aparisi
Il·lustracions: Toni Espinar
Producció i coordinació artística: Ana Jiménez
Lloc d’estrena: Monestir de Sant Miquel dels Reis (València)
Data d’estrena: 7 de juliol de 2018 (Versió definitiva Palau de la Música de València: 15 de gener de 2019)

Carmesina i Tirant (2018), adaptació Josep Vicent Escartí. Capella de Ministrers
previous arrowprevious arrow
next arrownext arrow
Slider

21. CARMESINA I TIRANT (2018). Versió Vicent Josep Escartí per a Capella de Ministrers

“Tirant lo Blanc podria ser un personatge real d’aquella època que defensa la virtut i les nobles ideals manifestats en la guerra, l’amor i la mort. Ell i Carmesina ens portaran a conèixer millor el nostre passat, el seu temps i amb la música gaudir i reflexionar al voltant de lo nostre”.
(Carles Magraner)

Carmesina i Tirant (2018), adaptació Josep Vicent Escartí. Capella de Ministrers

La relació entre Carmesina i Tirant serveix de pretext per acostar el públic més jove a la música del Segle d’Or valencià, amb la partitura de Capella de Ministrers, que ja havia gravat en 2011 Els viatges de Tirant lo Blanch. Música i esplendor cavalleresc, i l’atractiva parella artística de Mara Aranda i el ballarí Toni Aparisi.
Carles Magraner va realitzar una proposta didàctica musical i escènica on s’utilitzaven les projeccions amb una estructura narrativa i musical per als dos intèrprets. Cal destacar el fil conductor de presentar de manera històrica la música des de l’Edat Mitjana fins al Renaixement de la Corona d’Aragó, partint dels trobadors fins el cançoners renaixentistes.
Una fusió entre literatura, poesia, pintura, art i història on s’advertia un inusual acostament de la figura del Tirant a la dansa també, amb una coreografia de Toni Aparisi plena de significacions.

FITXA TÈCNICA ESTRENA
Adaptació lliure: Vicent Josep Escartí
Idea original i direcció musical: Carles Magraner
Músics: Capella de Ministrers (Carles Magraner, Eduard Navarro, Pau Ballester, Robert Cases, Jota Martínez)
Intèrprets: Mara Aranda i Toni Aparisi
Direcció escènica, creació de dansa i coreografies: Toni Aparisi
Il·lustracions: Toni Espinar
Producció i coordinació artística: Ana Jiménez
Lloc d’estrena: Monestir de Sant Miquel dels Reis (València)
Data d’estrena: 7 de juliol de 2018 (Versió definitiva Palau de la Música de València: 15 de gener de 2019)

22. TIRANT (2019). Adaptació de Paula Llorens per a l’Institut Valencià de Cultura

Paula Llorens es centra en Plaerdemavida, la Princesa, la Vídua Reposada, Estefania i Diafebus i, per suposat, Tirant i l’Emperador, amb la idea de seduir a un espectador jove i potenciar el paper de les dones en acció. (…) Hi han molts encerts en aquesta proposta, des de la selecció d’escenes fins les belles imatges de batalla, les coreografies o els quadres”.
(Inma Garín)

FITXA TÈCNICA ESTRENA

Adaptació: Paula Llorens
Producció: IVC – CNTC
Direcció: Eva Zapico
Ajudant de direcció: Iñaki Moral
Intèrprets: Maribel Bayona, Raúl Ferrando (substituït en la reestrena per Ramon Ródenas), Kike Gasu, Sergio Ibáñez, Antonio Lafuente, Mar Mandli, Raquel Piera i Lucía Poveda.
Escenografia: Los Reyes del Mambo
Moviment escènic: Charo Gil-Mascarell
Il·luminació: Ximo Olcina
Vestuari: Maria Poquet
Homes: 4. Dones: 4
Data d’estrena: 14 de febrer de 2019 (Estrena oficial: 22 de febrer)
Lloc d’estrena: Teatre Rialto (València).

Tirant (2019), adaptació de Paula Llorens. IVC – CNTC. Arxiu: . IVC – CNTC.

L’Institut Valencià de Cultura va produir una versió del Tirant encomanant-li-la Paula Llorens, una jove amb molta capacitat per a l’adaptació de texts literaris, com mostra igualment en Història d’una mestra. En la producció també va intervenir la Companyia Nacional de Teatre Clàssic i desprès de l’estrena a València es va representar a Madrid.

Llorens va triar un llenguatge respectuós amb les expressions, la sintaxi, els arcaismes i la sonoritat del segle XV. Però ho va fer amb molta destresa per a sonar a clàssic però pensant en l’enteniment per part del públic actual. Centrant-se en el tercer llibre de l’obra de Martorell, l’adaptació remarca la visió patriarcal de la sexualitat, les passions, els cels, l’enveja, el desig de poder, amb una vindicació de la fortalesa de les dones front a les debilitats masculines, i les pulsions sexuals femenines.

Eva Zapico dirigeix amb el seu estil combinant l’expressionisme, l’enginy d’una estètica contemporània i suggeridora, un acompanyament musical de Kike Guasú fascinant i un aprofitament de les tenebres amb la il·luminació. El resultat és una adaptació d’un clàssic diferent a les habituals, plena d’audàcia, formes sensitives, frescor i humor.

El llibret de Paula Llorens ha sigut publicat per l’Institut Valencià de Cultura i va guanyar el premi a millor text adaptat de las Artes Escèniques Valencianes de 2019.

20. DIÀLEGS DE TIRANT I CARMESINA (2019). Òpera de cambra de Joan Magrané amb llibret de Marc Rosich

“El treball amb el text ha estat impecable, es podien entendre pràcticament tots els versos, escrits en català antic, una mena d’interpretació de la llengua que fa de pont entre la modernitat de l’escriptura musical i l’arcaisme de l’escena. Les línies melòdiques tenen predominança respecte a la part instrumental, que serveix com un il·lustre vassall a l’escena”.

(Aina Vega i Rofes)

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA

Adaptació textual i direcció d’escena: Marc Rosich
Música: Joan Magrané
Producció: Raül Perales
Direcció Musical: Francesc Prat
Espai escènic: Jaume Plensa
Vestuari: Joana Martí
Il·luminació: Sylvia Kuchinow
Caracterització: Txus González
Moviment: Roberto G. Alonso
Ajudant de direcció: Montse Butjosa
Intèrprets: Josep-Ramon Olivé, Isabella Gaudí, Anna Alàs Jové
Homes: 1. Dones: 3
Dia de l’estrena: 18 de juliol de 2019
Lloc d’estrena: Festival Castell de Peralada

Diàlegs de Tirant i Carmesina (2019). Adaptació de Marc Rosich. Òpera de Butxaca i Nova Creació. Arxiu: Gran Teatre del Liceu i Festival Castell de Peralada.

Marc Rosich havia sigut coautor de l’adaptació de Calixto Bieito de 2007. A proposta de Joan Magrané, va reescriure un nou llibret per a una nova òpera a partir de les escenes amoroses de Tirant i Carmesina de la novel·la de Joan Martorell.

Magrané —premi Reina Sofía de composició— i Rosich parteixen de la seducció i la sensualitat com a engranatge dramàtic de la proposta. En les seues mans, el gran fris medieval adopta el caràcter íntim d’una òpera de cambra, amb només tres cantants en escena i una formació instrumental reduïda. Tant el tractament de la veu com el del conjunt d’instruments parteixen d’un concepte modern i teatral, de ressonàncies expressives, però que també beu de la tradició madrigalista tardo-medieval.

Per això, Rosich centra el seu llibret en quatre personatges: Tirant, Carmesina, Plaerdemavida i la Vídua Reposada. El nucli argumental és la temàtica de la tensió amorosa entre Tirant i Carmesina, a la mercè, sovint, de la positiva figura de Plaerdemavida, que els vol junts, i la negativa de la Viuda Reposada, plena de gelosia perquè també estima Tirant.  Tot amb un espai escènic de Jaume Plensa fent un homenatge a John Cage en aparèixer llums de neó roges cada 4’33” minuts, fins que es dibuixa la paraula utopia, com tot amor ideal i com es pot pensar en el futur.

Després de passar pel Liceu de Barcelona, el dia 17 de maig d’enguany estava prevista la seua representació al Teatre Principal de València. La interrupció per la pandèmia de la Covid-19 ho va impedir.

22. TIRANT (2019). Adaptació de Paula Llorens per a l’Institut Valencià de Cultura

Paula Llorens es centra en Plaerdemavida, la Princesa, la Vídua Reposada, Estefania i Diafebus i, per suposat, Tirant i l’Emperador, amb la idea de seduir a un espectador jove i potenciar el paper de les dones en acció. (…) Hi han molts encerts en aquesta proposta, des de la selecció d’escenes fins les belles imatges de batalla, les coreografies o els quadres”.
(Inma Garín)

Tirant (2019), adaptació de Paula Llorens. IVC – CNTC. Arxiu: . IVC – CNTC.

L’Institut Valencià de Cultura va produir una versió del Tirant encomanant-li-la Paula Llorens, una jove amb molta capacitat per a l’adaptació de texts literaris, com mostra igualment en Història d’una mestra. En la producció també va intervenir la Companyia Nacional de Teatre Clàssic i desprès de l’estrena a València es va representar a Madrid.

Llorens va triar un llenguatge respectuós amb les expressions, la sintaxi, els arcaismes i la sonoritat del segle XV. Però ho va fer amb molta destresa per a sonar a clàssic però pensant en l’enteniment per part del públic actual. Centrant-se en el tercer llibre de l’obra de Martorell, l’adaptació remarca la visió patriarcal de la sexualitat, les passions, els cels, l’enveja, el desig de poder, amb una vindicació de la fortalesa de les dones front a les debilitats masculines, i les pulsions sexuals femenines.

Eva Zapico dirigeix amb el seu estil combinant l’expressionisme, l’enginy d’una estètica contemporània i suggeridora, un acompanyament musical de Kike Guasú fascinant i un aprofitament de les tenebres amb la il·luminació. El resultat és una adaptació d’un clàssic diferent a les habituals, plena d’audàcia, formes sensitives, frescor i humor.

El llibret de Paula Llorens ha sigut publicat per l’Institut Valencià de Cultura i va guanyar el premi a millor text adaptat de las Artes Escèniques Valencianes de 2019.

FITXA TÈCNICA ESTRENA
Adaptació: Paula Llorens
Producció: IVC – CNTC
Direcció: Eva Zapico
Ajudant de direcció: Iñaki Moral
Intèrprets: Maribel Bayona, Raúl Ferrando (substituït en la reestrena per Ramon Ródenas), Kike Gasu, Sergio Ibáñez, Antonio Lafuente, Mar Mandli, Raquel Piera i Lucía Poveda.
Escenografia: Los Reyes del Mambo
Moviment escènic: Charo Gil-Mascarell
Il·luminació: Ximo Olcina
Vestuari: Maria Poquet
Homes: 4. Dones: 4
Data d’estrena: 14 de febrer de 2019 (Estrena oficial: 22 de febrer)
Lloc d’estrena: Teatre Rialto (València).

20. DIÀLEGS DE TIRANT I CARMESINA (2019). Òpera de cambra de Joan Magrané amb llibret de Marc Rosich

“El treball amb el text ha estat impecable, es podien entendre pràcticament tots els versos, escrits en català antic, una mena d’interpretació de la llengua que fa de pont entre la modernitat de l’escriptura musical i l’arcaisme de l’escena. Les línies melòdiques tenen predominança respecte a la part instrumental, que serveix com un il·lustre vassall a l’escena”.

(Aina Vega i Rofes)

Diàlegs de Tirant i Carmesina (2019). Adaptació de Marc Rosich. Òpera de Butxaca i Nova Creació. Arxiu: Gran Teatre del Liceu i Festival Castell de Peralada.

Marc Rosich havia sigut coautor de l’adaptació de Calixto Bieito de 2007. A proposta de Joan Magrané, va reescriure un nou llibret per a una nova òpera a partir de les escenes amoroses de Tirant i Carmesina de la novel·la de Joan Martorell.

Magrané —premi Reina Sofía de composició— i Rosich parteixen de la seducció i la sensualitat com a engranatge dramàtic de la proposta. En les seues mans, el gran fris medieval adopta el caràcter íntim d’una òpera de cambra, amb només tres cantants en escena i una formació instrumental reduïda. Tant el tractament de la veu com el del conjunt d’instruments parteixen d’un concepte modern i teatral, de ressonàncies expressives, però que també beu de la tradició madrigalista tardo-medieval.

Per això, Rosich centra el seu llibret en quatre personatges: Tirant, Carmesina, Plaerdemavida i la Vídua Reposada. El nucli argumental és la temàtica de la tensió amorosa entre Tirant i Carmesina, a la mercè, sovint, de la positiva figura de Plaerdemavida, que els vol junts, i la negativa de la Viuda Reposada, plena de gelosia perquè també estima Tirant.  Tot amb un espai escènic de Jaume Plensa fent un homenatge a John Cage en aparèixer llums de neó roges cada 4’33” minuts, fins que es dibuixa la paraula utopia, com tot amor ideal i com es pot pensar en el futur.

Després de passar pel Liceu de Barcelona, el dia 17 de maig d’enguany estava prevista la seua representació al Teatre Principal de València. La interrupció per la pandèmia de la Covid-19 ho va impedir.

FITXA TÈCNICA DE L’ESTRENA
Adaptació textual i direcció d’escena: Marc Rosich
Música: Joan Magrané
Producció: Raül Perales
Direcció Musical: Francesc Prat
Espai escènic: Jaume Plensa
Vestuari: Joana Martí
Il·luminació: Sylvia Kuchinow
Caracterització: Txus González
Moviment: Roberto G. Alonso
Ajudant de direcció: Montse Butjosa
Intèrprets: Josep-Ramon Olivé, Isabella Gaudí, Anna Alàs Jové
Homes: 1. Dones: 3
Dia de l’estrena: 18 de juliol de 2019
Lloc d’estrena: Festival Castell de Peralada