PREGÓ DE BENVINGUDA//

Carles Alberola

previous arrowprevious arrow
next arrownext arrow
Shadow
Slider

Estimats amics i amigues presencials o virtuals de Na Jordana:

 

Per a mi és tot un plaer que les persones que fan possible des de fa vint anys  eixe festival popular de la lectura, de la llengua, del teatre, de la música tradicional i, al capdavall, de la nostra cultura que és el  “Tirant de Lletra”, m’hagen convidat enguany  per  tal de fer-vos de campana de combregar i alentar-vos a seguir en cos o en ànima les activitats que engrossiran l’edició,  potser més singular, de quantes han vingut organitzant.

 

Vaig ser dels primers a prestar-los la meua col·laboració per llegir el text original de la novel·la en aquelles llargues i intenses jornades de les edicions inicials i també a recrear junt a d’altres companys de professió els episodis més sensuals i íntims del llibre de Martorell. No podia negar-me.  Forts lligams d’amistat m’unien amb la comissió des d’una dècada abans de la gènesi d’esta iniciativa.

 

Coneixia de debó la il·lusió, la dedicació i l’esforç  amb què  Na Jordana afrontava qualsevol mena de projectes, i la dignitat i  els òptims resultats amb què ho feia. De manera que ser convidat per recolzar aquella iniciativa era, a més d’una mena de regal, un garant de ben fer.

 

A Na Jordana i a mi, com no podia ser d’altra manera, ens havia unit el teatre. Els i les components d’esta comissió, a començaments dels noranta ja constituïen tot un referent del teatre de les Falles per haver trencat motles no només  quant al repertori o  les tècniques de representar, sinó també quant al protocol propi  d’una presentació fallera.

 

Volien, però, fer un pas més enllà. Volien guanyar-se la consideració d’un segment molt més ampli del públic i, per què no? també dels i de les professionals de les arts escèniques valencianes. Això sí, sense oblidar mai el que eren.

 

I he de confessar que aquell propòsit llavors constituïa una empresa tan agossarada i valenta com la d’alliberar l’Imperi Bizantí del setge del Gran Turc, perquè cap emperador, gestor, promotor o responsable de la cultura s’atrevia en aquells moments a confiar l’èxit o la congruència de la seua programació a un grup de festers amb vocació teatral per molt capdavanters o estrategues que foren en altres aspectes.

 

Les fronteres entre els dominis de la cultura d’elits i de la cultura popular eren llavors tan infranquejables com la dels territoris que en l’època del Tirant hi eren a mans dels fidels o els infidels. De manera que cada sobirania comptava amb uns agents i amb un públic enfrontats i diferents.

 

Corria el 1992, data de justes olímpiques i els de Na Jordana van decidir presentar un projecte als Premis de Creativitat de la Universitat de València, proposant-nos a Pasqual Alapont i a mi que ens  férem càrrec de la batuta.

 

La proposta va derivar en una creació col·lectiva que qüestionava en clau de comèdia la relació de les companyies nostrades amb el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana i tant quant a la posada en escena, com quant al fil argumental  va constituir tota una sorpresa per a la professió i la crítica teatral.

 

“Si el Barça és més que un club de futbol Na Jordana és molt més que una falla” sentencià un dels crítics més temuts per la professió en fer ressenya de la representació.

 

Enrere quedeven llargues jornades d’improvisació fins que el text va cobrar forma dramática i també de temptejos i assajos on l’aguerrissada taula de cavallers i cavalleres de l’escena jordanera es va entrenar de forma espartana per obtindre el vist i plau de la professió valenciana. I he de confessar que si Tirant lo Blanc  durant la seua formació com a cavaller  va fer gala de sòlids valors com la humilitat, la fortalesa física, la valentia o la generositat, els còmics de la llegua jordanívola també ho van fer en acceptar els consells de direcció, en compaginar horaris laborals amb els de preparació actoral, en enfrontar-se amb un nou públic molt més exigent que l’habitual o en fer que tots i totes les professionals que vam formar part d’aquell Pandemònium se sentirem part d’aquella família fallera.

 

Des d’aleshores ençà Na Jordana no ha deixat de cavalcar en la seua aposta per fer del teatre una plataforma per a la reivindicació.

Anualment mamprén batalla per fer possibles novells espectacles, però a més ha convertit la dramatúrgia en el seu penó de batalla per presentar projectes i intervencions i també en la modesta manera que les seues possibilitats li ho permeten,  ha tingut  sempre en compte la professió en les cerimònies d’obertura o en les sessions golfes de café-teatre del “Tirant de lletra”, motiu pel qual l’any 2016 el seu esforç i perseverança va ser reconegut amb el premi AVETID  de l’Associació Valenciana d’empreses de teatre i circ per la seua vinculació amb el sector.

 

Són, però, mal temps per a les arts escèniques. Potser fins i tot pitjors que aquells que en temps del Tirant ho eren per a la cristiandat.

 

Hui no hi ha líders com l’emperador de Constantinoble que defensen els interessos d’aquells que fem i vivim del teatre. Directors i directores, actors i actrius, guionistes, coreògrafs, escenògrafs, músics, tècnics, figurinistes i empresaris no només hem patit el sotrac econòmic d’esta pandèmia, sinó que a més ens hem  hagut d’armar de valor per sentir els  improperis amb què  alguns responsables polítics  van contaminar “a tota ultrança”  les xàrcies socials amb miserables tuits per desqualificar-nos.

 

Som “titellaires”, sí i a molta honra. Confiem en què allò que fem és transcendental, perquè el teatre esdevé una font de saviesa que amplia el  nostre coneixement del món i de la vida, que ens ajuda a reflexionar tot i fomentant la nostra capacitat crítica, que potencia la creativitat  i que afavoreix la comunicació i la cohesió social. És  un sòlid baluard per a la  convivència i la transmissió de valors com la tolerancia o el respecte en tot Estat de llibertat.

 

Sense la intervenció pública, tant la diversitat, quantitat i qualitat de la producció escènica com el seu gaudi són impossibles i ni l’audàcia ni el valor dels cavallers i les cavalleres que en som art i part podem fer possible una represa si les institucions publiques no ens ajuden i posen amb caràcter urgent mesures extraordinàries per a la recuperació de les arts escèniques.

 

Podem reinventar-nos en aquests temps d’incertesa,  tal com Na Jordana ha fet en el vint aniversari de la lectura col·lectiva del Tirant  tot i desenvolupant una programació  paral·lel·la online per prevenir allò que puga esdevindre en les dates previstes per al desenvolupament efectiu de les activitats. Però en el nostre cas i per les raons adduïdes això no és posible ni suficient.

 

Sense la intervenció pública, la crítica situació  que patia el teatre abans de la pandèmia, s’ha vist molt més que agreujada i ni la professió ni els consumidors habituals de productes culturals podem relaxar-nos. Hem d’exigir mesures preventives per poder tornar a gaudir de bona salut, perquè cal no oblidar que fins herois tan intrèpids i  invencibles com  Tirant, a la novel·la acaben morint no per ferides de guerra, sinó de simples malalties com és el cas del “mal de costat”.

 

Amb tot, des d’ací vull oferir tot el meu suport als gentilhomes i donzelles de Na Jordana i lloar el seu coratge per haver fer front a la pandèmia a l’hora de preservar una de les propostes que més ha contribuït a la democratització de la cultura en el temps que corren amb una activitat  d’animació lectora que a hores d’ara forma part del patrimoni cultural de tot el poble valencià.

 

Feliç vint aniversari fallers i falleres i benvinguts i benvingudes lectors o espectadors a l’aplec d’activitats que bé presencialment o bé de forma virtual us ha preparat Na Jordana en estos temps tan convulsos.

 

Llarga vida a la falla  Na Jordana.  Llarga vida al teatre i llarga vida

al “Tirant de Lletra”.

Deo gratias.

València, en l’any del Nostre Senyor Jesucrist i de la Sacratíssima Verge Maria, mare sua, de MMXX.