Front a ma casa vaig veure dos incendis en un parell de mesos. El 19 de març es cremava el cadafal de la falla Primat Reig – Sant Vicent de Paül. M’havia enamorat del ninot d’un dinosaure perquè estava bocabadat amb una pel·lícula amb Rachel Welch fugint dels monstres, Fa un milió d’anys. Un altre dia, feia olor a cremat. Estava botant-se foc el teatre dels Salesians, el primer lloc on vaig veure una pel·lícula, La historia de Bienvenido, amb Marisol i un burret. El foc de veritat alterava algunes imatges de la meua infantesa.
Serveix aquest episodi acostat a Amarcord de Fellini per escriure de cinema i falles i enllaçar amb l’article “Combustible per al cinema” de Sigfrid MONLEÓN (1995). El cineasta hi relacionava els dos: la falla com a foguera i el cinema com a material fungible, al·ludint Cinema Paradiso de Giuseppe Tornatore. Recorda Monleón que l’esperit faller forma part d’un patrimoni immaterial, de condició tan efímera com el pas del cel·luloide pel raig, però renovant-se sovint sota els preceptes de la sàtira, la representació burlesca, la fruïció, l’escatologia, la sensualitat, de vegades amb gràcia grossera sense ferides i la mordacitat.
I això es manifesta en el gran cineasta valencià: Luis Garcia Berlanga, del qual celebrem un any amb motiu del centenari del seu naixement. Ell mateix va reconèixer el seu deute amb les falles amb un paràgraf: “Sempre he considerat que les meues pel·lícules són falleres, pirotècniques, i rodades, és a dir, sobre la base de la inspiració instantània, sobre la base del ‘pensat i fet”. Només recordant la bogeria soldadesca de La vaquilla, la reunió per a la caça de La escopeta nacional, els focs artificials de Calabuch, les reunions familiars de Plácido, o la diversitat d’episodis irracionals de Todos a la cárcel, s’adonem del sentir de la falla que va pensar ell amb l’escriptor Manuel Vicent en 1987 per a plantar a la plaça de l’Ajuntament de València. Era surrealisme i sarcasme pur, a banda d’erotomania berlanguiana. “Història d’una mamella”, que així s’anomenava, no es va fer realitat fins vint anys després a la comissió Mossén Sorell – Corona. Però tampoc oblidarem la sabata roja gegant d’agulla alta símbol del seu fetitxisme eròtic de la falla dissenyada per Guillermina Royo-Villanova i realitzada pels artistes fallers Latorre i Sanz per a la XXX Mostra de Cinema del Mediterrani de 2009, on rebia homenatge.
Ja no cal preguntar-nos si les falles han sigut sempre berlanguianes o si Berlanga té un humor emparentat amb elles, con apuntava Monleón. Les obres del cineasta poden considerar-se un monument faller desgranat en escenes filmades i amb el tema com a gran ninot central. També podríem afegir Carles Mira a aquest esperit. Com a mostra satírica, el seu La portentosa vida del pare Vicent (1978), amb incendi provocat en els sectors ultraconservadors amb bomba inclosa quan s’exhibia a Alcoi. Més varen tolerar Con el culo al aire o Que nos quiten lo bailao, desplegaments d’escatologia i burla sexual, anarquia i personatges absurds, blasma, sensualitat i ambient festiu. Tot mol propi del món faller. Mira va ser el cineasta més a prop d’aquest sentit humorístic de trets barrocs.
Servisca l’any Berlanga per a fer un recull o recorregut per l’aparició de les Falles en el cinema i en el món audiovisual. Aquesta exposició tan ben preparada i documentada per la falla Na Jordana traspua l’existència d’un ample recorregut històric que comença quan el cinema anava fent-se un lloc per l’augment de mitjans tècnics en els anys vint del segle passat. De 1925 data la primera incursió, per llàstima perduda, coneguda perquè tenim crítiques de premsa com a testimoni: una adaptació lliure de la sarsuela La trapera de Luis Mariano de Larra, dirigida per Juan Andreu Moragas, José Fernández Bayot (“Pepín”) i Emilio Guerrero, on importava el color local de les carnestoltes de Madrid i les Falles. Del mateix any es conserva minut i mig del llargmetratge Nit d’albaes de Maximilià Thous Orts –sí, el de l’Himne– estrenat al Gran Teatre de València, i una foto fixa de la pel·lícula davant la falla Gravador Esteve-Sorní. Conservada sencera trobem Mientras arden las fallas (1929) de Miguel Monleón, documental on la ficció d’un marit a la recerca de la dona en les falles ofereix un repertori costumista i pairal del seu món amb destinació promocional turística perquè les Falles ja han desplaçat la Fira de Juliol com a gran festa de la ciutat. La carta a la germana diu: “Te espero para las fallas. Verás qué clase de artista es tu hermano”. Tota una declaració d’intencions d’una burgesia més popular.
Cal esperar fins 1940 per a tornar a veure el motiu en un llargmetratge. Es tracta de La última falla de Benito Perojo. És pionera d’aquell regionalisme folklòric cinematogràfic sense substància de postguerra. Canvia l’andalús o l’aragonès pel món faller amb cercaviles i pirotècnia. Dels anys cinquanta, a banda de l’aparició de Berlanga, tenim Juzgado permanente de Joaquín Luis Romero Marchent. Per primera vegada apareix un tema recurrent: el botí amagat dins d’un ninot o d’una falla. En aquest thriller amb elements naturalistes de reminiscències neorrealistes, el protagonista proposa a la seua còmplice fugir amb un botí amagat en un ninot amb cara rebordonida aprofitant el bullici festiu en Falles. El final té molta tensió quan la falla de la plaça del Mercat es crema mentre el protagonista veu el seu desig en flames.
No és una casualitat que la productora valenciana CIFESA recollira motius fallers en els anys cinquanta, després del seu esplendor en el cinema d’ideologia oficial, tant històric –èpica d’Espanya, per suposat– com d’adaptacions literàries i drames moralitzants de bons sentiments. Va participar en l’onada dominant del folklorisme kitsch que hui enrogiria a qualsevol. Seua és la mítica El último cuplé (1957) de Juan de Orduña, amb una seqüència sota el pasdoble “València” reproducció de les gales falleres triomfants en aquells anys… i supervivents fins fa poc en algunes presentacions. La protagonista María Luján (Sara Montiel) conquereix Nova York amb aquest número folklòric amb un sentit estètic més que discutible però que dona imatge exacta d’un model recurrent d’aquells temps mal·leable a qualsevol folklore regional: un decorat de barraques i albufera i un cor de revista amb taronges i flors i indumentària valenciana de la qual em pregunte pel meravellós llaç davant del vestit.
En eixa onada, i amb la decadència de CIFESA, altres productores opten per escenes semblants amb menys gust encara. Com La corista (1960) de José María Elorrieta. Marujita Díaz transforma en “La reina fallera” el conegut pasdoble “Orxatera valenciana” amb una estètica per a esglaiar. El pasdoble i els vestits fallers ajuden a encimbellar les vedettes. Més sentit de cobla espanyola que de música valenciana, amb unes coreografies de gala de fi de curs d’educació primària. I quina apoteosi pirotècnica final amb himne regional! Almenys, la indumentària de Marujita Díaz és del segle XVIII per davant, mànega estreta i pala, i la banda posa en valencià “fallera major”.
En eixe any, les falles ja tenien completa projecció turística. I eixe remor va arribar a l’estranger. Un gran guionista i director, Charles Crichton, que va conèixer la glòria amb Un pez llamado Wanda quan ja era veterà en 1988, va rodar The Boy Who Stole a Million (El chico que robó un millón). Va ser un altre thriller amb to de comèdia d’aventures inèdit a Espanya fins que va estrenar-se al festival Mostra Viva en 2016. Dins d’una barreja d’actes festius i motius fallers, al so de “El xisme fallero” i la cremà del cadafal de la plaça dels Furs, es desenvolupa una persecució de les més llargues vistes.
En els darrers anys del seixanta el cinema espanyol girava cap a la comèdia aperturista amb un erotisme light mantenint la moralitat vigent. És palès que començaven altres temps i calia donar una imatge de modernitat, almenys formalment. Pecados conyugales va ser un llargmetratge de José María Forqué amb tres episodis. En un, “La ambición”, les falles esdevenen un motiu espacial, perquè allò de més de relleu és la sensualitat de la dona operària més que el seu paper dins la festa, i la moralina de l’adulteri, mostrada documentalment en festeigs de l’any 1967. Quina dimensió té la frase “no se puede tener una amante y ser maestro fallero”!
Del mateix anys 1968 és Agáchate que disparan de Manuel Esteba. Les protagonistes eren les conegudes Pili i Mili. Tot per al seu lluïment: sàtira de l’argument d’espionatge, cançons i comèdia. El taller de l’enyorat artista faller José Azpeitia Ureña acull els assassinats de X01 i una seductora espia sense faltar la pirotècnia com a metàfora de les relacions sexuals (o fallides per la reacció de la parella). I també el McGuffin (encara que només siga aparentment) està dins d’una escena de la falla: uns cavalls que es cremen la nit de Sant Josep.
Ja en plena democràcia a Espanya, l’esperit de carnestoltes irreverent de les falles va aparèixer. Carles Mira amb Con el culo al aire (1980) va posar l’Ovidi Montllor com a fallera major del sanatori. La pel·lícula recull tot l’esperit del sarcasme faller i aquesta escena és tan inoblidable com la final de “Si no fuera por Liliana nos quedaríamos con ganas…” cantada per Eva León. Estem davant un film pròpiament faller. En 1987, Vicente C. Domingo va rodar el curtmetratge Historias de hombres con gabardina, un documental televisiu que composa la vida d’un artista mediocre on destaca l’aparició d’un artista faller encarnat per Luis García Berlanga. Un any més tard l’actor, director d’escena i gestor cultural Salva Bolta filmava en format vídeo una comèdia, exemple del microcosmos embogit dels huitanta, Demasiado fácil para ser fallera, estrenada en projecció única en un local d’oci i música alternativa valencià i difosa en forma de websèrie incompleta per la plataforma Youtube arran de 2007. També per a televisió va ser el capítol “El ángel de la muerte” (1989) de la sèrie Brigada Central, amb direcció de Pedro Masó, autor del guió junt a l’escriptor de novel·la negra Juan Madrid. Sembla un plagi etern: un amagatall dins la falla, ací dins del bastiment en lloc d’un ninot, al taller de dos vells artistes sainetescs i tendres. Dins d’una altra sèrie, en el mateix any, Teresina S.A., La Cubana i Jordi Milan van deixar un episodi, “Les falles”. Amb el seu humor sarcàstic i d’exageracions barroques, la jove Rosariet es nega a eixir abillada de fallera. Una interpretació heavy amb ritme tecno i cantant d’estètica ciberpunk de “Una estoreta velleta” posa el punt climàtic a aquesta aproximació còmica on les falles són un pretext per a una comèdia absurda. Més sèries: Manos a la obra, amb “No me falles con la falla” (2000) de Vicent Escrivá Pérez, altra vegada el botí amagat en la falla, i el capítol segon de Arroz y Tartana (2003) de José Antonio Escrivá, on filma l’episodi de la falla de la novel·la, amb Carmen Maura de fallera i una interpretació molt lliure de la festa a començaments del segle XX.
Encara hi ha una pel·lícula de 2017 amb tòpics fallers, Paella today, una història de poliamor com a excusa per a parlar de valors com la llibertat, l’amor, el respecte, la tolerància i la integració. Seguint l’èxit de Ocho apellidos vascos però arribant tard, cal destacar veure Lolita Flores tornant de l’ofrena i el concurs de paelles.
El cinema estranger de les últimes dècades no ha sigut molt afortunat amb les Falles. Ja no a soles pels anacronismes sinó per la manca de rigor i documentació. En La maldición de la Pantera Rosa (1983) de Blake Edwards, a soles es mostra en una seqüència una persecució a la plaça de Rodrigo Botet de València, mentre la gent es troba disfressada i ballant com en els Sanfermins amb cabuts del Corpus inclosos. El “Bienvenidos a Valencia” d’un cartell contrasta amb les indumentàries d’origen geogràfic universal dels figurants. Molt polèmica va ser Misión Imposible II/ (M: I-2) (2000) de John Whoo, on es clavaven al mateix sac les falles, les processions sevillanes i els sanfermins, en una fusió folklòrica que feia plorar. Bona imatge d’ignorància i mentalitat endogàmica. “Spain is different”, diuen. I tant per varietat en una mateixa seqüència.
Altres formes d’audiovisuals omplin aquesta exposició. Com la websèrie Superfallera (2006), fallera jove, destarifada i amb superpoders; el clip de la comissió de Na Jordana per a promocionar la presentació i el cadafal de 2007, amb el lema “Friki, friki, show”, parodiant una cançó de Queen, amb quasi vint mil visites a You Tube; els videocurts La fallera calavera d’Enric Aguilar Almodóvar, d’animació, El desafío fallero (2008), entre altres. Sense oblidar la ficció d’un incident a la falla Na Jordana amb la presència de l’Erasmus estranger Archibald en Valencia. Nous formats de rodatge que implementen el ja nodrit esperit satíric faller per a reflectir amb humor la realitat, moltes vegades molesta. I riure’ns inclús de nosaltres mateixos.
Com vegem, les Falles no han sigut massa afortunades en la reproducció veraç del seu món. Han sigut un pretext moltes vegades per a altres fins cinematogràfics (entre ells també la pornografia).
Però queda el seu esperit, ben recollit per Berlanga sense fer cap pel·lícula al voltant d’elles. Ha sigut la seua sàtira la millor cosa i no tant la reproducció de la festa en imatges al llarg de la història de l’audiovisual, tot i que ens queden com a documents culturals. Algunes reflecteixen el seu món millor que altres que són disbarats plens de desconeixement. Altres donen una visió antropològica. Altres per a la frustració de veure cremar un botí amagat al cadafal. Però està donant una gran inventiva en els últims anys amb els nous formats. Berlanga els agrairia.
Comença la sessió. Recorde que està prohibit menjar pipes a la sala i que en acabar no pot oblidar res al seu seient.
José Vicente Peiró Barco
“Foc i cel·lul·loide”
Introducció al catàleg virtual de l’exposicó
“Tirant de cine, tirant de tele, tirant de vídeo, tirant de web”.