SANTIAGO GRISOLÍA (President del Consell Valencià de Cultura)
6 d’octubre de 2007. – VII Edició “Tirant de lletra”.
La Nau- Universitat de València (traducció al valencià del discurs original en castellà)
Recorde una època en la qual quasi tothom creia que l’única literatura valenciana existent era la dels cartells de les falles. Fins i tot, si per una estranya casualitat algú trobava un llibre amb un títol en valencià, el més probable és que es negara a creure que “per dins” també estava en valencià. No era possible. Més ben dit, no havia de ser possible. Això és alguna cosa que no m’estic inventant, perquè m’ho han contat.
I no obstant això sí que era possible, i sí que ho és, malgrat que a hores d’ara encara hi haja tanta gent que preferisca no creure-ho.
També és veritat que en aquella època la gent s’amuntegava al voltant de les falles per a llegir els cartells, i reia, alguna cosa que a mi em sembla que hui no es veu tant. Clar que per a allò que moltes vegades cal llegir… Dic això perquè és important que sapiem per què estem hui ací, en esta venerable universitat, per fer el que farem. Doncs bé, som ací per culpa d’una Falla.
Clar que no es tracta d’una falla qualsevol, sinó d’una Falla que és, en algunes coses importants, si no l’única, sí almenys una honrosa excepció. Encara que més ens honraria a tots que el que la Falla de Na Jordana fa no fóra tan excepcional.
De seguida parlaré un poc del Tirant, però han de comprendre vostés que jo no soc ningú per a parlar en públic de literatura, i menys encara de literatura medieval. De totes maneres, he de fer honor a l’honor que se’m fa de confiar-me esta “crida” pel Tirant. I per a fer-ho no he de parlar més que d’allò que sé de debò, sense repetir el que més o menys ja sabem tots, que és l’argument de l’obra o allò del realisme o allò altre de la “novel·la total” i poca cosa més.
El que sé del Tirant és que és una meravella de la llengua. Això no pot veure’s en la pel·lícula.
Per això també sé que em perd el millor per no poder llegir la novel·la amb facilitat en la seua versió original. He d’acudir a la versió “doblada”. I ho sent per mi i, perquè pense que per a aquells de vostés que parlen correntment en valencià, la lectura del Tirant no sols ha de procurar-los diversió i plaer estètic, sinó que un ha de deixar-se envair per l’orgull de descobrir de què és capaç la seua llengua, quan la llengua d’un, o d’una, és la mateixa del Tirant. Quan, en llegir, se sent alhora com sonen les paraules, tan brillants i no obstant això tan íntimes, perquè formen part de la pròpia memòria auditiva del lector, de la seua mateixa vida, fins i tot les que ja no s’usen.
Per molt artificiosa que ara ens semble, que per alguna cosa es tracta d’art, la llengua del Tirant ha d’haver influït en la formació de la llengua actual, ha d’estar en la memòria de la llengua, i per tant en la de tots els parlants, encara que no se n’adonen, com els fonaments d’una casa, que estan ahí, treballant sense parar, encara que no es vegen. I els lectors de Martorell en la seua llengua han de sentir-se molt reconfortats en descobrir-se uns peus tan sòlids i una llengua amb una memòria tan ben moblada. No només pel Tirant, sinó per tota la resta de la literatura valenciana passada i present, d’Ausiàs March a Joan Fuster, dels magnífics novel·listes, assagistes i poetes de hui als bons “llibrets de falla”, que de tot ha d’haver-hi en una casa ben moblada.
Per això, per a acabar, m’agradaria que esta “crida” fora un xicotet homenatge meu a les persones que voluntàriament han col·laborat o col·laboraran en estes sessions de lectura, prestant les seues veus, una darrere d’una altra, passant-se les unes a les altres el testimoni, perquè mai deixe de sonar la seua llengua, que meravellosament és la mateixa d’aquell cavaller lluitador, potser un poc murri, i sempre en dificultats, que va ser Joanot Martorell, a qui hui recordem.
Moltes gràcies a tots elles.
Moltes gràcies a la Falla de Na Jordana per reunir-nos; no hi ha major mèrit que eixe, en un país en el qual tot està tan separat.
I moltes gràcies a vostés per la seua atenció.
Visca la Falla de Na Jordana! Visca València!
