EMPAR MARCO (Directora general À Punt Mèdia)
1 d’octubre de 2018 – XVIII edició “Tirant de lletra”.
CCCC- Centre del Carme Cultura Contemporània. Claustre renaixentista.
Amics i amigues, ningú com la gent de Na Jordana, una falla que té ja 135 anys d’història i d’històries, sap de la trascendència del temps, de la petjada que deixa el pas del temps en nosaltres, però també de com el temps s’ompli de la nostra presència.
Diríeu que una falla és el paradigma d’allò evanescent, i això és en part cert. El punt culminant de la festa és la crema del monument que li dóna nom. Però la reiteració d’aquest gest, de la cerimònia del foc que tot ho destrueix i tot ho purifica, és també un registre de memòria. Ningú com vosaltres sap de les il·lusions i de les emocions, de les presències i de les absències que hi ha darrere d’aquests monuments efímers d’una falla que, com en el cas de Na Jordana, es construeix dia a dia i que, com els monjos, compta ja per segles.
Sou, per tant, ben conscients del que la memòria significa. Per això, aquesta iniciativa vostra de fa 18 anys, quan vau començar el cicle del “Tirant de Lletra” i vau engrescar centenars i centenars de valencianes i valencians a llegir l’obra de Joanot Martorell, és una manera honorable de romandre en el temps.
L’entrevista és cordial, però resta inacabada, i l’ermità demana al nostre heroi que el visite de nou en acabar el torneig. Passat un temps i fidel a la seua promesa, Tirant torna carregat dels oripells de la fama, ha vençut en tots els combats en què ha participat i és reconegut com el millor cavaller de la cristiandat. Però tanmateix, Tirant lo Blanc sent un gran buit, li falta alguna cosa. És d’aquesta forma que el rep l’ermità.
Tirant lo Blanc és un gran llibre, un dels llibres cabdals de la nostra literatura, allò que en diem un clàssic. Ens afalaga que lectors il·lustres de tot arreu, d’abans i d’ara, n’hagen reconegut la vàlua, però de res serveix guardar un llibre com Tirant lo Blanc en els prestatges de la fama, i per això el vostre exercici de memoria té molt de sentit. El millor homenatge que es pot fer al Tirant lo Blanc és llegir-lo, en solitud o en companyia, de la manera que s’acostumava a fer quan es va escriure i que vosaltres heu recuperat en un acte que ha esdevingut una de les fites culturals més rellevants de la tardor.
Una obra com aquesta està feta per gaudir-ne, des de publicacions abreujades, infantils, teatrals, a les Societat Anònima de Mitjans de Comunicació de la Comunitat Valenciana edicions canòniques i erudites. Tirant lo Blanc ha esdevingut un mite valuós per a nosaltres, un mite que cal preservar per les seues bondats.
Tirant lo Blanc és un llibre d’una gran genuïtat, m’atreviria dir que genuïnament valencià, tot i els escenaris exòtics per on transita; posseeix moltes pàgines sublims, personatges complexos, peripècies extraordinàries; desplega una gran virtuositat i alhora ens admira per la senzillesa de la tècnica i el domini del relat; entreté, ensenya, diverteix i commou. De tot això se n’ha parlat a bastament i millor del que jo podria fer. Però un llibre com el Tirant lo Blanc es guanya el qualificatiu de clàssic perquè té la capacitat de dialogar amb nosaltres, aquest romandre en el temps de què parlava adés. I per més que canvien les nostres circumstàncies continua interpel·lant-nos. Per això, deixeu-me que us en faça la meua lectura personal.
Tirant és un cavaller, un guerrer medieval, acostumat a menar l’exèrcit al combat. Què ens podria dir ara? Si em permeteu la gosadia, què em podria dir a mi, una dona i en les meues circumstàncies, ara mateix.
Vaig llegir Tirant lo Blanc ja fa anys, en recorde alguns episodis, però sobretot ha quedat en mi un aroma, el record d’una lectura agradable. Sempre m’havia intrigat un passatge que, amb el pas del temps, i en la mesura que m’he anat fent gran i he atresorat vivències diverses, ha anat prenent una significació especial. Si ho recordeu, en els primers capítols, de camí al torneig organitzat pel rei d’Anglaterra, Tirant lo Blanc es troba amb un ermità i els amics el presenten com un cavaller d’èxit.Com us deia, sempre m’havia intrigat aquest passatge, per què Joanot Martorell obliga a fer aquesta marrada al nostre heroi? No és, em sembla evident, per un error d’estratègia d’escriptura, sinó que es tracta de la palanca que dóna sentit a l’obra: Per ser cavaller no és suficient de ser el més ardit, el més intel·ligent, el més fort, sinó que cal ser també virtuós, sempre disposat a posar l’espasa al servei dels dèbils, al servei de la lleialtat i de la justícia.
Portem tants anys perduts en lideratges estèrils i egoistes que ens reconforta un missatge tan clar i solidari.
M’heu demanat hui unes paraules perquè servisquen de frontispici a la lectura de Tirant lo Blanc. Ho faig amb molt de gust i sóc conscient que ho faig atesa la meua dedicació al capdavant dels mitjans públics valencians, d’À Punt Mèdia. He reflexionat tot aquest temps sobre quin havia de ser el contingut d’uns mitjans que ens pertanyen a tots nosaltres i us assegure que sempre he tingut en el pensament la lliçó de Tirant lo Blanc: no és suficient aconseguir les més grans audiències, si això ens ha d’avergonyir. Per a mi és més important treballar en un projecte genuí i que ens faça sentir orgullosos, orgulloses.
Per sort no som un país d’un sol llibre. La nostra literatura té una demografia escassa, però digníssima, i Tirant lo Blanc és sens dubte l’ambaixador més noble.
Llarga vida, doncs, al cavaller Tirant lo Blanc, que tant ens ha ensenyat i tant ha d’ensenyar encara a les futures generacions de valencians i valencianes. Tant de bo siguem nosaltres dignes d’un mestratge tan il·lustre.
Bona lectura!
