BEATRIZ GARROTE ( Expresidenta Associació de Víctimes del Metro)
1 d’octubre de 2017 – XVII Edició “Tirant de lletra”.
CCCC- Centre del Carme Cultura Contemporània. Claustre gòtic
Molt bona vesprada. Moltes gràcies a NA JORDANA, per pensar en mi com a pregonera d’aquesta edició del “Tirant de Lletra”. Gràcies per tornar a donar visibilitat a l’Associació de Víctimes del Metro, a la qual represente, i gràcies sobretot per facilitar-me la possibilitat de tornar a apropar-me al Tirant lo Blanc. He de reconéixer, amb una miqueta de vergonya, que fins al moment que vaig rebre la invitació de ser pregonera, només coneixia aquesta gran obra pel que havíem estudiat a l’institut. Així que com no sóc una experta ni una gran coneixedora d’aquesta grandíssima obra, tractaré de reflexionar al voltant de la meua vessant d’activista, que a la fi és per la qual estic ací hui.
En les recerques que fas del Tirant, totes situen la novel·la com l’obra més significativa i reconeguda del Segle d’Or de les lletres valencianes. En els segles XV i XVI el Regne de València destacava per aquest moviment cultural com mai ho havia fet, érem el bressol dels millors escriptors, en aquesta terra s’imprimien grans obres literàries com la que ens serveix de pretext per a reunir-nos hui ací. No només la cultura aflorava, València era una capital econòmica, política i social de gran rellevància. I sense entrar en una anàlisi més profund, crec que hauríem d’aprendre la lliçó del fet que aquest benestar es va trencar en gran part degut al radicalisme i l’odi de mà de la Inquisició, que va fer desaparéixer la diversitat cultural expulsant intel·lectuals, orfebres i comerciants d’altres religions.
En els temps del Tirant n’hi havia grans diferències amb el context actual, per exemple els bons i roïns es determinaven en funció de quina religió professaven i les dones no féiem d’heroïnes, ens havíem d’acontentar amb papers de princeses o criades…Bé, al capdavall les diferències amb l’actualitat no són tan grans com ens agradaria. Però deixant el context a banda, Tirant era un lluitador amb principis. Més enllà de defensar una bandera o una terra, el que feia d’ell un heroi, era el fet que lluitava contra les injustícies. Els cavallers de les novel·les eren admirats perquè tenien un codi de conducta infrangible basat en l’honestedat i en la justícia. Defenien els seus principis i tractaven de fer un món més just, un món on la gent del poble poguera viure més tranquil·la i més feliç. Eixe era l’ideal dels cavallers. I per això Tirant continua sent un heroi més de cinc-cents anys després. I, pot ser amb molta llibertat artística per la meua part, però vull imaginar que si Joanot Martorell fora nostre coetani, en Tirant seria, per exemple, un defensor dels drets de les víctimes, lluitaria per defensar l’horta i no pararia fins a tancar a la pressó a polítics corruptes i cacics abusadors… o tal vegada en aquest nou llibre fora la Carmesina qui liderara la lluita. O tal vegada, si Martorell escriguera hui la novel·la no pensaria en grans herois, sinó en persones corrents. Ciutadanes i ciutadans que viuen la vida que els ha tocat de la manera més honesta possible.
Podem parlar de víctimes de l’abús que no es resignen davant de les injustícies; o ficar per cas falleres i fallers que intenten fer del seu barri un lloc més bonic, fent festa i “tirant” de cultura. A la fi, ciutadanes i ciutadans intentant ser la millor versió d’ells mateixos, i construint un lloc més agradable i feliç per a viure. Així que deixem-nos contagiar d’aquest esperit, siguem cavallers i “cavalleres” defensors de la cultura, lluitadors i lluitadores contra les injustícies, i gaudim amb el rencontre un any més del Tirant lo Blanc. Només em resta afegir: Visca el Tirant i Visca Na Jordana. Per molts anys!! Moltes gràcies.
