Aristòtil va ser el primer a reivindicar que la dignitat humana provenia de la parla. Més tard els filòlegs van veure en els textos medievals una doble essència: d’una banda eren textos llegibles, d’altra suposaven textos “audibles”. En el marc de l’oralitat en què la literatura del segle XV nasqué i va viure, va aparéixer el Tirant lo Blanc, a meitat camí entre la recitatio que forjava la forma en què va ser escrit i la lectura silenciosa que es forjava en aquella incipient era de Gutemberg. És més en el quatre-cents valencià ben pocs sabien llegir i també ben pocs tenien l’oportunitat de comprar, la qual cosa feia més exclusiva la lectura silenciosa o privada, amb la qual cosa la lectura compartida o oral era pràcticament l’única presa de contacte de la població lectora-oient amb la literatura.
Com va fer palés el nostre col·laborador Josep Alarte El Tirant, a més, era una novel·la universal de la qual tots els valencians ens vanagloriàvem però que ben pocs havíem llegit, malgrat les nombroses adaptacions i versions existents per contribuir a la difusió de l’obra.
Què millor doncs que organitzar una lectura conjunta d’aquella novel·la cabdal de la mateixa forma en què la majoria dels seus contemporanis hi van tindre accés? Podia constituir una manera, humil però efectiva, de contribuir a la seua divulgació, de fer-la accessible a gent que mai no haguera gosat d’aproximar-s’hi. Això sí, a la nostra manera, desplegant al seu voltant dramatitzacions i accions per atreure els lectors i les lectores.
Pels volts del 2001 al territori espanyol ja existien iniciatives de lectura conjunta per palesar la importància d’algunes obres cabdals de la literatura, però cap d’un llibre escrit en la nostra llengua. El Cercle de Belles Arts de Madrid des de feia un lustre promovia la lectura de D. Quijote de la Mancha, però podríem assolir la mateixa capacitat de convocatòria que la d’un dels centres culturals privats més importants d’Europa? Obtindríem resposta dels diversos segments cívics, polítics, culturals i festius valencians per fer possible la lectura íntegra i ininterrompuda de la novel·la de Martorell? La resposta fou immediata i la difusió molt més. Des de la I edició els mitjans del sector audiovisual valencià i nacional es van fer ressò de la iniciativa i, aviat, aquella proposta que va partir d’una comissió de falla va obtindre el suport de les institucions valencianes.
Veu i lletra, les dues cares d’una mateixa moneda, que donen forma a les dues parts del Tirant respectivament i que s’ajuden mútuament, es perpetuaven d’aquella manera en el temps per ressorgir de la sepultura de l’oblit, ja que no només, s’immortalitzaven dins del programa d’intervencions culturals de Na Jordana, sinó que a més, seguint el seu exemple i promogudes per altres institucions, s’escampaven pertot arreu del nostre àmbit lingüístic.