EL BES DEL TIRANT Juan Manuel Cacho Blecua
Departament Filologia Espanyola Universitat de Saragossa.
La Belle Dame Sans Merci. John William Waterhouse. Hessisches Landesmuseum,
Darmstadt (Alemanya), 1893.
En l’època medieval , el bes tenia una importància sociopolítica considerable. Adquiria el valor d’un contracte o d’un pacte. Per a segellar el jurament de fidelitat mútua entre senyor i vassall, ambdós es feien una besada a la boca. Miniatura d’un còdex del segle XIV que il·lustra la cerimònia d’homenatge al rei Artur i rajola de paviment procedent al monestir benedictí de Chestrey (Anglaterra) que recrea un episodi de la llegenda de Tristany i Isolda, avui al British Museum.
Tots els gestos tenen la seua història, la seua representació i el seu sentit i han de ser explicats en el context del conjunt de signes de l’època i de la societat de què formen part. La seua importància durant l’Edat Mitjana ha sigut assenyalada amb reiteració, fins al punt que molt expressivament s’ha qualificat l’època com l’era de la civilització del gest. El seu tractament en els textos literaris sol ser molt desigual, perquè si en moltes obres són utilitzats de forma convencional, en el Tirant destaquen per la seua abundància i en molts casos per la seua singularitat i espectacularitat. Al capdavall són creació d’un autor “refinado que, sin darse bien cuenta de ello, aprovecha ciertas costumbres e instituciones de su época, las vacía de su contenido real, se apodera de las formas que las revisten y sutilizan, y hace de ellas una técnica para la satisfacción de una vocación profunda e inconsciente: la de la representación, la del espectáculo”, en paraules de Vargas Llosa. Dins del conjunt de gestos, en l’obra destaca l’ús que se’n fa del bes, perquè aconsegueix uns graus de varietat, subtilesa, humor i singularitat com en poques altres obres de la literatura medieval. Generalment, l’autor l’empra amb la seua significació actual, és a dir, com a signe d’expressions afectives o corteses, amb la particularitat que, d’acord amb el pensament medieval, l’interior d’una persona es coneix en especial pels seus actes externs. Com indica el rei Artús, «negú no pot saber el pensament de la persona, mes coneix-lo pels senyals que defora es manifesten» (CXCVI).
En la novel·la, els personatges besen per una sèrie restringida de motivacions, entre les quals es troben, sobretot, la reverència, la petició, l’amor o l’agraïment, en alguna ocasió unides a l’alegria, la pau, el perdó, la fe, la fermesa, el consol, l’afecte i les relacions de senyoriu. Respecte als llocs besats, es reiteren amb insistència els peus, la mà i la boca, si bé caben altres variacions com les galtes, els cabells, la front, els ulls, els pits i les cames. De tots ells, em detindré en diversos casos especials que mostren el mestratge artístic de l’obra.
Durant l’Edat Mitjana eren habituals els anomenats «símbols d’acció», o siga, els actes, ritus, cerimònies o formulismes necessaris perquè s’originaren determinades relacions jurídiques o es produïren determinats efectes en dret. Entre ells, els besos matrimonials tenen una llarga trajectòria jurídica i religiosa, que ha derivat en l’actualitat, en bullicioses manifestacions populars, però que es van arribar a concretar en l’anomenada llei de l’òscul, vigent en el dret civil castellà fins a 1889. D’acord amb dades històriques de les cerimònies matrimonials en el segle XV, que podien ser vàlides sense la presència del sacerdot, el ritu el protagonitzen els contraents, havent de declarar en veu alta la seua voluntat i sent requisit principal que algú escolte les seues paraules. En la cerimònia secreta entre Tirant i Carmesina l’absència de dos testimonis, es resol de la manera següent: «Besem-nos en senyal de fe, puix sent Pere e sent Pau ho brollen, els quals en semblant cars facen testimoni de veritat» (CCLXXI).
Les cerimònies matrimonials quatre-centistes podien ser vàlides sense presència de sacerdot, perquè el ritu el protagonitzen els contraents, havent de declarar en veu alta la seua voluntat i sent requisit principal que algú escolte les seues paraules. Escena nupcial entre Aucassin i Nicolette. Marianne Stokes Austrian (1855-1927).
El gest no sols cobra uns valors religiosos cristians sinó que també aconsegueix uns sentits jurídics, si pensem en el valor de la fides en els rituals de l’Edat Mitjana. Des d’esta perspectiva adquireix un valor encara més humorístic l’escena contada per Plaerdemavida dels requeriments amorosos del vell emperador, que realitza una promesa solemne no per mitjà de paraules de present, sinó de futur (és casat), encara que l’enginyosa jove és conscient de les seues intencions:
“Ell es fa enamorat de la meua, e volria’m alçar la camisa si jo l’i consentia. E ha’m jurat sobre els sancts Evangelis que si l’emperadriu es moria, de continent em pendria per muller. E ha’m dit: «Per senyal de fe, besem-nos. E aquell besar seriosa poca cosa, mes serà mes que no cap». E jo li responguí: «Ara que sou vell, sou luxuriós e, com éreu jove, éreu virtuós?» (CCXXX).”
Els besos amorosos adquireixen així multiplicitat de suggeriments, perquè l’acció afectiva, o eròtica, també té com a referents els mateixos gestos desenrotllats en els àmbits religiosos i en les pràctiques jurídiques. Generalment, el bes amorós s’ha d’analitzar d’acord amb la tradició de les «arts amandi» medievals, en les quals necessàriament cal incloure l’obra. En este sentit, l’amor cortés esdevé un autèntic noviciat, on l’enamorat passa per successius graons fins a aconseguir la fi que desitja, que en el seu grau últim és la unió física amb la dona estimada. Cadascun dels graus implica una progressió, des del tímid enamorat que no s’atreveix ni tan sols a manifestar el seu amor, fins a l’enamorat consentit. En la relació entre Tirant i Carmesina, en els primers moments el protagonista ni tan sols s’atreveix a parlar a la seua enamorada. La seua primera aproximació física consistirà en un bes de reverència, habitual en les recepcions, començant els seus contactes amorosos també a través d’una situació semblant, si bé en ella s’estableix un subtil matís entre el gest cerimoniós de caràcter honorífic i els seus valors afectius:
“E Tirant la supplicà que li donàs la mà, que la i volia besar. E l’excelsa senyora no u volia consentir. E Tirant la’n supplicà moltes voltes e com véu que fer no u volia, cridà la Viuda Reposada e a Stephania, e elles, per fer plaer al capità, la supplicaren molt que la i deixàs besar. E ella féu-ho en esta manera: no volent-ho consentir que de part de fora la i besàs, mes obrí la mà, e de part de dins que la i beses, perquè besant dins és senyal d’amor e besant defora és senyal de senyoria (CXXV).”
El contacte inicial entre Tirant i Carmesina s’inicia amb un bes en la mà, tant en senyal de respecte com de desig. Britomart i Amoret. Mary F. Raphael. The Metropolitan Museum of Art. Nova York. 1898.
En el Tirant l’amor cortés esdevé un autèntic noviciat, on l’enamorat passa per successius graons fins a aconseguir la fi que desitja, que en el seu grau últim és la unió física amb la dona estimada. Trobada a la torreta. Sir Frederic William Burton. National Gallery. 1864.
En variar la posició de la mà, Carmesina estableix una relació cordial amb Tirant, perquè renuncia al bes de senyoriu que li correspon per la seua posició social; per contra, la palma mostrada cap a fora implica una relació d’acceptació. Esta mínima concessió suposa el començament dels seus amors, la concessió d’unes esperances. La mà de l’enamorada servirà de rampa de llançament per a l’accés a altres parts del cos; en este procés de conquista, anàleg a les seues continuades victòries militars, Tirant a poc a poc anirà aconseguint novells triomfs. En uns casos es descriuran a partir de la visió d’Estefania, qui recorda com «en visió viu com ell vós besava molt sovint e desféu-vos la clocheta dels pits, e que us besava a gran pressa els mamelles. E com vós hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per sercar-vos els puces…» (CLXXXVIIII). Tampoc els pits de l’enamorada, punt inicial per al seu amor, simbòlicament reflecteixen la possessió desitjada i la meta última dels seus delers, perceptible altres vegades. Tirant aconsegueix tocar amb la seua cama «lla hàs la meua amor desija atényer felicitat complida» (CLXXXVIII), i obté la següent promesa de Carmesina «“temps vendrà, que, així com ara t’has brodada l’un llit, que els dues et poràs brodar. E els poràs posar a ta libertat lla hàs desiges”. Com Tirant li hui dir semblants paraules de tanta amor acompanyades, prestament fàs descavalcat en scusa que els guants li eren cayguts, e besà-li el llit sobre la gonella. E Dix:—“Lla hàs és atorgada la Gràcia deu ésser besada e acceptada”» (CLXXXVIIII).
En els besos cerimonials sol besar-se la mà o la boca com a elements simbòlics del subjecte que realitza alguna concessió. La mà o la boca venen a ser la representació concreta de qui concedeix o atorga alguna cosa pel seu poder, simbolitzat per la mà o per les seues paraules. Tirant interpreta humorísticament i enginyosament l’esquema, adaptant-lo en profit propi, besant la cama de Carmesina en representació d’allò que li ha ofert. De nou el bes funciona com a expressió simbòlica, suggerint de manera inequívoca les pretensions del protagonista.
En este progressiu accés al cos de Carmesina ja de per si hem de destacar l’originalitat de l’obra valenciana, ja que el bes té una llarga tradició literària, però poques vegades es reflecteix en èpoques anteriors amb tanta varietat, tanta intensitat, tanta abundància i tanta singularitat. No són habituals en la tradició literària els llocs besats en el Tirant, ni tampoc de vegades els intervinents.
La unió física amb la dama estimada era el darrer aldabó de l’ars amandi de tot cavaller medieval.
Fins i tot, Plaerdemavida pretén donar una lliçó a Tirant, substituint-lo en les seues relacions amb Carmesina, amb tot un joc d’ambigüitat calculada, d’intensitat eròtica i d’humor, gens habitual en les lletres medievals. Tirant, amagat, presencia esta escena entre les joves, que en l’actualitat la simplificaríem com una escena lèsbica presenciada per un voyeur, però des de la perspectiva medieval resulta més complexa: «Vet ací ací els hulls, e la boca jo la bese pel teu. Vet ací els sues cristal·lines mamelles, que tinch cascuna en sa mà: bese’ls pel teu. Mira com son poquetes, dures, blanques e lises» (CCXXXI).
Capitell del monestir romànic de Santa Maria de Piasca a Cantàbria (s. XII) que representa un polèmic “Bes”. Alguns crítics el descriuen com un òscul entre homes, que expressa la fraternitat entre companys, mentre que d’altres veuen en la representació un bes entre amants de distint sexe que és contemplat per una alcavota. Contemplat des d’este context recrearia una escena de voyeurisme molt semblant a la del capítol CCXXXI del Tirant.
D’altra banda, si el contacte inicial entre la parella d’enamorats s’inicia amb el bes en la mà de Tirant, la separació última també se simbolitza pel bes més «patètic» de tota l’obra. L’acomiadada de Carmesina es reflectirà amb la mateixa intensitat que els seus amors, corresponent a un últim bes d’adéu, una vegada mort Tirant: «Dexau-lo’m besar moltes vegades per acontentar la Mia adolorida ànima! E besava el fret cors l’afligida senyora ab tanta força que·s trenca el nas, lançant abundosa sanch, que els ulls e la cara tènia plena de sanch» (CCCCLXXIII).
Es recrea una escena concebuda per a «commoure» els lectors-oients amb una clara estratègia narrativa. No sols se’ns descriu el fet, sinó també la incidència emocional entre els assistents. El dolor esdevé espectacle presenciat per altres persones que participen de la mateixa situació. En ser recreat artísticament i convertir-nos els lectors-oients en nous còmplices de la situació aflictiva, tenim assenyalada la drecera de la nostra resposta emocional.
Si el contacte inicial entre Tirant i Carmesina s’inicia amb el bes en la mà de Tirant, la separació última també se simbolitza per un bes d’acomiadada i separació definitiva quan mor el cavaller. Els amants de Terol. Antonio Muñoz Degrain. Museu Nacional del Prado, 1884.
Finalment, el bes amorós també en una ocasió esdevé en la novel·la una prova absoluta on es posa en joc la vida del protagonista. Açò ocorre en un episodi la integració del qual en la totalitat del relat sempre ha resultat paradoxal per als crítics. Em referisc a l’aventura d’Espercius, ambaixador de Tirant, que s’aventurarà a desencantar una bellíssima donzella en forma de drac besant-la a la boca. En aquest intent han fracassat i mort dos homes prèviament, per la qual cosa esta aventura es presenta com una prova difícil de superar.
L’episodi, independentment de la seua procedència, perquè està quasi copiat literalment dels llibres de viatges de John de Mandeville, conté múltiples motius i recursos folklòrics, que ens remeten a la seua procedència d’origen. Així l’esmentada donzella viu en una cova, i en una ocasió que és vista es «pentinava e stava mirant en l’espill. E ell véu molt tresor entorn d’ella» (CCCCX, 806). Tant la cova com la pinta, encara que no s’indique que siga d’or, de la mateixa manera que l’espill i el tresor, poden ser interpretats com a restes de relats i motius folklòrics, ara més racionalitzats i elaborats. Encara és més clar el bes necessari perquè es produïsca el desencantament, present en multitud de relats de la tradició oral i recreat en textos medievals. El bes, amb la seua capacitat de transformació, la seua possibilitat de desencantar i amb la potencialitat de fer brollar una nova vida, adquireix així el valor d’aventura absoluta, de prova de capacitació per al posterior matrimoni. La donzella sol·licita a qui emprèn l’aventura el següent: «E si vós em besau, vós haureu tot este tresor e sereu màs marit e senyor d’estes Illes» (CCCCX).
Els besos d’encanteri, ben presents en la rondallística popular de tradició oral també tenen presència en el Tirant. En el capítol CCCCX Espèrcius besa un drac que esdevé una bellíssima donzella. El bes de la fetillera. Isobel Lilian Gloag, circa 1890.
En la resolució de l’episodi, Espercius davant de la visió del drac «no·s mogué poch ni molt, car en tal punt era que mes era mort que viu. E el drach que véu que l’ome no·s movia, ans stava sperant, e molt gentilment e suau s’acostà a ell e besà’l en la boca, e el cavaller caygué en terra smortit. E el drach de continent es tornà una bellíssima donzella, qui·l pres en la sua falda e començà-li a fregar els polsos…» (CCCCX). Com en tantes altres ocasions, les tradicions s’utilitzen amb plena originalitat. Davant de la paralització del cavaller, porta la iniciativa la dona, qui també haurà de tornar a la vida a l’«intrèpid» aventurer. Per mitjà d’una subtil inversió de les expectatives creades, l’esquema es transforma per complet: «E la gentil dama, incessantment fregan-li els polsos e besant-lo per fer-lo retornar» (CCCCX).
Al final del meu recorregut m’interessa subratllar la novetat artística que suposa tan reiterada, variada i singular ocupació. En la seua utilització, el bes és part de la cerimònia, del ritual i de l’amor, aspectes tots ells fonamentals en el desenrotllament narratiu i ideològic de l’obra. A més, la seua presència ha sigut possible per un art narratiu molt atent als actes quotidians. Podem suposar que en la realitat històrica i vital de Martorell van existir, majoritàriament, els mateixos gestos que els descrits en la novel·la. En la tradició literària, al meu entendre estem davant d’autèntiques novetats en molts dels casos. D’una banda, es reiteren besos molt comuns en les creacions de l’Edat Mitjana, que tendeixen cap a la repetició dels mateixos models. Alhora, el rerefons d’uns paradigmes de comportament religiós, jurídic, cerimonial i folklòric possibilita unes delicioses situacions humorístiques incomprensibles sense el context que els serveix de referència. En altres, la llibertat creativa de l’autor propicia algunes de les escenes més singulars de la literatura hispànica de tots els temps.
La Belle Dame Sans Merci. Frank Bernard Dicksee. Bristol Museum. 1902.
Reproducció d’un article publicat al llibret de Na Jordana de 2016.